Ulisses, per Alícia Coscollano

L’aigua salada esquitxa la grisor del mur, sobre la dàrsena del port les aus estenen les ales entre els espessos instants. Vol ras, núvols baixos. Les terrasses tancades recorden altres cerveses i altres moments entre el clarobscur de la mitjanit. Soul per a ànimes desenganyades, rostres grisos, mirades pendent de futurs que es dilueixen per les voreres. Et dic que encara és possible mentre apagues el cigarret sense molta cura a la porta d’un vell magatzem.

Blade runner ja és passat. Més enllà, a la sortida cap a la carretera internacional, els combois fan cua. Com les persones, pacientment, es mostren escrupolosament ordenats, esperant el seu torn. Ningú no es mou, ningú no protesta. Són estàtues albirades d’espurna de mar decorant el suburbi portuari. L’espera es veu finalment recompensada, comencen a obrir portes cap a districtes estrangers. Ja a fora, durant uns instants recordo l’habitació que ara romandrà buida, els llibres a les prestatgeries, l’esperança enganxada a l’última tassa de cafè amb llet del matí. La fotografia dels fills mostra un dia de llum, rostres confiats de diumenge sobre el llit desordenat. Dents de llet. La carretera s’endevina nua, gris, eterna. M’agafes la mà. A fora, el vent bufa sense treva. Un obrer sense sabates et mira. Els vaixells emeten cants de sirena. Ulisses també ha marxat. Ítaca encara espera.