Tresor

Estem els dos al sofà. A la tele fan una pel·li de vaquers dels anys 80, una d’eixes que tant li agraden. No li fem cas, sona des de la llunyania com una lletania de fons.

Ell està absent, pensatiu. Fa com que mira la tele però la seua mirada diu el contrari.

– En què penses?
– En res i en tot…no ho sé…
– Vols que parlem?
– Bé.
– Tens por? Hi ha alguna cosa que t’angoixe?
– No, por no en tinc.

Silenci. Sospira.

Agafa aire i expulsa la por que diu no tindre però que jo sé que sent. Ho fa en forma de pregunta.

– Sabré fer-ho?

-. El què?

– Ajudar-te. Ja saps, des d’allà on vullga que estiga.

– Sempre ho has fet. D’una manera o d’una altra. Segur que m’intuïxes i m’envies algun senyal que jo sabré interpretar.

– No poder parlar amb tu… Ostres! Això és el que més trobaré a faltar, amb les vegades que t’he fet callar. Menuda xerraire has estat feta tota la vida, si vas nàixer xerrant!

Reconec aquest moment. Sí, és un d’eixos que sols es viuen a les novel·les. Un drama de sobretaula que et deixa seca per tots els costats.

Ací estem tots dos sols, pare i filla, protagonistes de la nostra pròpia història. Una d’eixes que tantes vegades hem visionat amb els ulls clucs qualsevol migdia d’estiu, mentre les xitxarres, a la pinada de fora, retien homenatge a un sol aclaparador.

Somric.

Les llàgrimes em pugen als ulls. Continc la respiració. No vull que ell m’ho note. No li agrada veure’m així.

En diverses ocasions m’hadit que “quan marxe” vol fer-ho recordant els moments més feliços de sa vida. El meu somriure compta entre ells.

En nus a la gola és cada cop més gros. Es fa un silenci. Perdem la noció del temps i de l’espai. Desapareixem, cadascú marxa al seu món, s’aïlla allà on més segur se sent.

Abans d’anar-nos-en, el pare em mira. Té els ulls lluents, plens d’una vida que s’apaga. Faig per immortalitzar eixe moment, gravar-me’l per a sempre.

– Oh, el meu tresor! No estigues trista. Sabré cuidar-te.

Gràcies, pare. Feliç dia!