Acaben d’arribar a les pantalles tres llargmetratges de diferent calat. Dos són espanyols i ambdós aposten per la conquesta del públic. Un és producció d’Atresmedia i El terrat; l’altre és de Telecinco. Que vagen tan a prop dels resultats i dels plantejaments dues cadenes de televisió (“privades”) vol dir moltes coses, sobretot que gaudiran d’una forta campanya publicitària en la resta d’espais del grup. També vol dir que busquen, abans de tot, l’èxit que té nom i sobretot cognoms, que és un model de comèdia més o menys àcida, més o menys “realista”.
El primer no ho aconsegueix. El pregón, de Dani de la Orden, exitós curtmetratgista, responsable de dos llargmetratges més o menys complementaris (Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern, datats de 2013 i 2015 respectivament), és una comedieta vulgar, tòpica i tan suficientment masclista que ens fa pensar abans en models periclitats a la manera d’Esteso i Pajares que en la ironia que podien aportar Buenafuente i Berto. Una lamentable pel·lícula rodada a Catalunya i ambientada en un xicotet poble de nom castellà amb molt poca gràcia.
El segon, Kiki, el amor se hace, en canvi, aconsegueix desmarcar-se i provocar: els de Telecinco han confiat en Paco León i aquest ha creat una comèdia de parelles inspirada per un treball anterior del seu coguionista i productor, Josh Lawson, The Little death (2014), caracteritzada per la incorrecció política, és a dir, prestar atenció a les mancances sexuals d’una sèrie de personatges que resolen els seus problemes, o part d’ells, de mode gens gratificant per a l’espectador. Obsessions, obsessius, frustracions, masclisme per terra, dones amb iniciativa… I un estupend repartiment: el mateix Paco León, Candela Peña, Belén Rueda -que també apareix a El pregón-, Luis Callejo, Luis Bermejo, Natalia de Molina, Alex García i aquella meravellosa argentina, actriu i directora, Ana Katz…
El tercer, La modista/The dressmaker, de la cineasta Jocelyn Moorhouse, és una producció australiana atenta a una xicoteta població i als personatges i tensions que hi conviuen. Basada en una novel·la de Rosalie Ham, publicada en l’any 2000, conté referències o empremtes de La visita de la vieja dama, de Durrenmatt, un clar protagonisme femení -la modista i la seua mare, respectivament interpretades per Kate Winslet i Judy Davis- i diverses anotacions enormement suggestives. Tanmateix, tot acaba resultant massa literari, excessivament mecànic i superficial.
L’ important, en qualsevol cas, és que es tracta de tres llargmetratges que coincideixen en la cartellera i que proposen a l’espectador, amb l’objecte de guanyar-se’l, la convencionalitat en el primer cas, la provocació en el segon i la contemplació en el tercer. El segon cas, en efecte, paga la pena.
