El detonant és un disc fet amb més ràbia que Diari de matinada?
Albert Martí: És un disc que ens ha servit per canalitzar aquesta ràbia. I no només la ràbia, sinó moltes emocions i sentiments que hem anat recollint durant aquests anys. Diari de matinada era un salt al buit. No sabíem on ens tiràvem ni a què ens enfrontàvem. Vam tenir els nostres encerts i també molts errors, perquè no dir-ho. El detonant és un disc molt més pensat que recull tot aquest bagatge, aquest fer-nos grans. Per una cosa o per una altra, ha acabat sortint amb més ràbia, amb més força, més estripat, més trencat. Ho necessitàvem treure així. Aquesta cosa que ens havíem guardat amb Diari de matinada, aquesta vegada ha sortit de dins nostre i l’hem expulsat sense cap trava ni impediment.
Ferran Ollé: Més que ràbia, jo penso que és falta de repressió pròpia. Ho volem dir així, doncs ho diem així.
A Diari de matinada us vau imposar una certa autocensura?
AM: No era tant autocensura, sinó que érem més nens. Era el nostre debut, sortíem del no res i no ens atrevíem a dir segons quines coses per si era molt pretensiós o agosarat. Aquí hem dit ‘I perquè no?’. Ara volem explotar, volem esclatar. Volem fer-ho i volem fer-ho ara.
A El detonant hi ha ràbia, però també molta esperança…
Gerard Martí: Quan vam mirar de què parlaven totes les cançons, vam concloure que totes parlaven del moment previ a fer alguna cosa: a llançar-se a la piscina, a explotar… És el moment en què t’omples d’esperança per saltar, per donar la cara o per fer alguna cosa que et portarà a algun lloc però que encara no saps com acabarà.
FO: Ens és impossible no posar-hi esperança. Entre els 20 i 30 anys que tenim, si no hi posem esperança, malament anem! Per molt que tinguem més ràbia o que diem les coses d’una manera més directe, l’esperança la tenim sempre present.
Llegint les lletres del disc hi ha dos verbs que s’hi repeteixen habitualment: viure i cridar. Són els dos pilars bàsics d’El detonant?
FO: Probablement. Viure és el que tots intentem fer de la manera que sabem, que podem i que ens deixen. I cridar és perquè és impossible quedar-se al marge del moment social que estem vivint. Ens estan prenent el pèl! En el primer disc no vam saber plasmar-ho i aquí, amb el crit i la ràbia volem expressar el desacord que tenim amb una situació que a la immensa majoria de la gent no ens agrada.
Musicalment és un disc més contundent. Què volíeu buscar?
Nil Boladeras: La música també s’adequa a aquesta contundència i aquesta ràbia que busquem. Per això té moltes més guitarres distorsionades, té molt més rock enlloc d’ska o reggae com hi havia a el primer… Ho hem fet tot més enfocat a què fos més directe.
FO: No pots estar parlant de ràbia i que tot sigui molt bonic musicalment parlant.
La veu femenina hi té molta més presència. Perquè?
AM: Això és una decisió totalment pensada i conscient. Amb Diari de matinada ja ho vam fer una mica, però aquí volíem que hi hagués una dualitat de veus. Que no fos una veu principal i una de secundària. El grup respira de dues maneres indistintament, de forma masculina i de forma femenina, i volíem que això també quedés plasmat a les cançons. El fet que hi hagi dues veus ens aporta una riquesa musical bestial i també personal. Hi ha poca presència de veus femenines i, en el mestissatge, especialment. Nosaltres volíem reivindicar això, llegir les cançons i la vida en general des d’aquestes dues òptiques.
També hi ha la voluntat de marcar el vostre tret diferencial respecte altres grups de la vostra mateixa escena?
Óscar Cuestas: Exactament. És un tret distintiu. És un tret que ens agrada i que et dona molt de joc ja que certes parts de cada cançó o certes emocions queden millor dites per una veu femenina o per una de masculina. I ja que tenim aquest tret distintiu el volíem aprofitar.
AM: En el procés de fer les cançons, hi havia moments en què podíem quedar estancats en algun punt i, cantava la Laura o cantava jo i la cançó respirava molt més. Ella o jo hi aportàvem una alenada d’aire molt diferent al que tenia la cançó. Jugar amb aquests colors i aquests matisos ens agrada molt.
El disc l’obre “Per viure”, una cançó on parleu de “tornar a començar quan tot hagi acabat”. Ho hem d’entendre com una metàfora del grup?
AM: És una declaració d’intencions total en relació d’on veníem. El detonant no s’entén sense Diari de matinada i “Per viure” reflectia el moment de tancar una etapa i començar-ne una altra. Volíem expressar aquest sentiment i començar fent un petit vincle amb Diari de matinada per què després tota la resta ja fos anar amunt.
La cançó comença molt fosca. Parleu de què “no hi ha res a fer”, que “tot s’ha acabat”… Aquesta era la sensació que teníeu com a grup?
AM: De fet, li passa a aquesta cançó i a moltes altres nostres, que inclouen matisos que no són del tot optimistes o del tot alegres. Són cançons que comencen expressant que alguna cosa no ha anat bé i que alguna part nostra s’ha trencat però sempre li donem la volta. A nosaltres ens passa de tot, com a tothom, però ens agrada donar-hi aquesta volta.
FO: A la vida el que s’intenta és superar dificultats, no no tenir-ne.
Autor: Roser Gamonal
