La mare s’ha assegut a un costat del llit rebregat, sobre un garbuix de llençols. La vànova, gris i granat, penja d’un cantó i toca a terra. Al noi, ja fa temps que li va sortir borrissol sobre el llavi i se li van esmolar les faccions, fent que el nas i la mandíbula perdessin els arrodoniments de la infantesa, però això no impedeix que la mare vegi, en el fons dels ulls blavosos, quan explica el que ha somiat, que encara hi nia el nen que plorava si creia que no li feien prou cas. Ara el noi ha creuat les cames sobre el llit i s’entusiasma capturant per a la dona els detalls d’aquest somni abans no s’esvaeixin en el no res, desfets com retalls d’ombra que retrocedeixen en fer-se de dia: una estança ample i plena de cadiretes al voltant, un finestral altíssim i, darrere, un paisatge nevat, arbres i un pont petit, potser sobre un riu o sobre un barranc. Una nena rossa que li dona la mà. Li fa vergonya dir-ho, com si la sola menció d’algú de l’altre sexe pogués fer-lo enrojolar. La mare calla i escolta, pacient, el relat d’un somni que tantes vegades ha sentit.
-Què deu voler dir, mare? No ho trobes estrany, que sempre somiï el mateix?
Ara el noi s’ha deixat caure sobre el matalàs i la dona pateix un instant per les travesseres del somier; el fill tracta el llit, la roba, els llibres a baqueta i sovint res no li dura gaire. És més aviat destraler però se l’estima tant, que li és igual. De cop, el noi sembla haver oblidat de què estava parlant, S’incorpora i exclama:
-Tinc una gana! Què hi ha per esmorzar?
-El pare ha anat a comprar croissanets –respon la mare.- Au, va, lleva’t i posa’t les sabatilles, que vaig a fer cafè.
Surt de l’habitació i dóna un cop d’ull, distreta, al desordre excessiu. Haurà de pujar després a recollir la roba bruta, aquest nen és un desastre. Mentre enfila cap a la cuina, pensa si van fer bé d’amagar al noi, mentre no fos major d’edat i contra la recomanació del psicòleg, que era adoptat. Que tenia una germana que no es van quedar perquè ells només volien un fill, ja van decidir fa molt de temps que no li dirien mai.
M. Mercè Cuartiella
