Susana Díaz, presidenta d’Andalusia, al capdavant dels dirigents −és un dir− de l’Espanya cerealista i subsidiada com ara els de Castella-la Manxa o Extremadura i els carrossa històrics Felipe González, Alfonso Guerra, Leguina, Corcuera, Rubalcaba i altres no tant històrics, més be tirant a histèrics, s’han unit al voltant d’un enemic comú. El PP? Ni de ben tros. El seu adversari i rival, Pedro Sánchez, és molt més perillós, un enemic implacable que no vol reconèixer que allò més important és Espanya. No acceptar retallades, putades, robatoris i altres ‘cabronades’ és molt poc espanyol, han dit tots a una. No acceptar que governe Mariano Rajoy significaria abandonar eixe lloc privilegiat com a líders de la corrupció que hem aconseguit amb gran esforç. “Quants anys haurien de passar per a recuperar eixe estatus?”, ha declarat Susana Díaz ovacionada incansablement per Cospedal, Aguirre, Soraya i, fins i tot, la Bonig en un exercici de solidaritat femenina conservadora. No obstant això, no va aconseguir que Rita Barberà se sumara a l’aquelarre perquè les considera unes moixes. L’exalcaldessa i senadora li hauria etzibat una brofegada que l’hauria deixat fet estelles i a fer la mà Pedro Sànchez i la ‘mamonada’ eixa del govern alternatiu. El País, ABC i La Razón faran un editorial conjunt que aposta per eixa mateixa tesi. La de Rita.
«Ah no!, perdón, quería decir el PSOE», rectifica la presidenta andalusa
