Superada la polèmica sobre la llengua, solucionem el conflicte!

Abans de tractar la qüestió de la política lingüística del Govern valencià, volem fer dos aclariments previs. En primer lloc, què és un “conflicte lingüístic”. Segons el Diccionari de sociolingüística −o qualsevol manual de 3r d’ESO− un “conflicte lingüístic” suposa una “pugna entre dues comunitats lingüístiques per ocupar àmbits d’ús […]. Dues llengües mai no conviuen en una societat de manera harmònica. Sempre apareixen fenòmens d’imposició d’una llengua sobre l’altra com a conseqüència del poder de què disposen els grups socials que les mantenen o rebutgen i que usen el fet lingüístic com a símbol d’una ideologia o d’un projecte polític determinats”. Aquesta situació no és estable i deriva cap a la substitució lingüística de la llengua minoritzada o cap a la seua normalització lingüística. És a dir, el conflicte lingüístic planteja una disjuntiva ineludible en una societat amb coexistència de dues llengües sobre l’ús de la llengua pròpia. En segon lloc, i seguint el raonament previ, la polèmica onomàstica entre valencià i català –interessadament confosa amb “conflicte lingüístic”− és una polèmica estèril i superada segons conclouen aquests informes i documents:

– Informe sobre la llengua del País Valencià. Universitat de València, 1978
– Informe “Sobre la llengua del Valencians”, Universitat de València, Universitat Jaume I, Universitat d’Alacant, 1998
– Les més de 40 sentències judicials al respecte
– Dictamen de l’AVL

I encara cal afegir-hi un fet definitiu. La darrera cuejada de la polèmica ha evidenciat la solitud del secessionisme al Partit Popular de la Comunitat Valenciana. Ciutadans va decidir restar-ne al marge; no va voler jugar-se-la i es va desvincular d’una controvèrsia que no ha de ser política. Fins i tot, l’eurodiputat popular català Santiago Fisas va dir a la presidenta del PPCV que valencià i català són la mateixa llengua. Desactivat pràcticament, doncs, aquest debat estèril que perjudicava els més dèbils, cal centrar el problema on toca: el conflicte lingüístic valencià existeix i no és de cap manera entre valencià i català, sinó entre valencià i castellà.

Des d’Esquerra Republicana del País Valencià considerem que cal afrontar des de les institucions públiques una política lingüística ferma i decidida cap a l’ús social efectiu del valencià. El temps passa i, si volem desenvolupar-nos com a societat avançada del nou mil·lenni, necessitem un compromís resolut dels dipositaris de la sobirania popular −el Govern valencià− en tres eixos indispensables: un sistema d’educació en què el valencià siga la llengua d’immersió que vertebre l’ensenyament i possibilite la igualtat d’oportunitats entre tot l’alumnat, independentment del lloc de procedència; un espai comunicatiu en la llengua comuna, amb televisió pública en valencià i reciprocitat de TV3 i IB3; també, la competència lingüística del personal de l’Administració pública. Fins ara, però, aquestes mesures fonamentals per gaudir d’una llengua normal sols s’han traduït en l’aprovació d’un Decret de Plurilingüisme poruc, en una gestió de l’audiovisual vergonyant i poc ambiciosa i en la tímida afirmació que algun dia tot el funcionariat de l’Administració es trobarà en disposició de fer servir la llengua.

És cert que la societat civil ha d’acompanyar el Govern valencià en aquest sentit. I ja ho fa: el recent acord sindical per l’exigència de la competència lingüística o els documents de consens com ara “L’Escola que volem” d’Escola Valenciana, ho demostren. Ara bé, no podem oblidar que el primer agent de la política efectiva i eficaç, el responsable dels poders legislatiu i executiu, ha de ser el Govern; i és en aquest sentit que no s’ha avançat gens. Més propers a hores d’ara a la gestió lingüística apocada dels huitanta, el Govern valencià ha de tenir molt clar que no són temps per a la tàctica; cal prendre consciència del lloc que cadascú ocupa i és l’hora de demostrar que els polítics tenen la capacitat de transformar la societat. Altrament, és una oportunitat perduda i els valencians ja no ens podem permetre aquests luxes perquè hi ha qui sí que ho té molt clar.

Gonçal Anaya
Sectorial d’Ensenyament d’Esquerra Republicana del País Valencià