Era un corrector d’estil tan primmirat que no va suportar que en una novel·la històrica que transcorria al segle XIII se li escapés que menjaven patates a tort i a dret, i va decidir suïcidar-se. Ho va voler fer d’una manera ben literària i, com en Jordi Fraginals, una tarda trista de tardor es va anar ficant mar endins, a la recerca d’un horitzó quimèric. Quan l’aigua li va arribar a la barbeta, va somriure: la imatge de l’heroi pousipagesià va ser substituïda per la del protagonista del conte “Balanç” d’en Pere Calders. I com a ell, com si d’un flaix o d’un llampec es tractés, li va passar pel davant tota la seva vida, la qual cosa el va ajudar a empassar-se l’aigua, massa salada per al seu gust, amb una resignació exemplar.
Pere Martí i Bertran
