Passo hores mortes esperant l’ocàs, tot mirant una carretera buida.
Puc observar com canvia el to a les ombres i reflexos que provoca l’estel del dia, però el paisatge no ho fa, no canvia. Em gronxo a la porxada, en el vell balancí negre de l’avi, i sé que aquesta calor ens matarà, a tots. Les revistes de la meva mare no serveixen per a fer-se aire fresc, ni per a llegir-les; totes duen fotos de colors, amb gent feliç, actors i farsants del paper imprès, que mostren cases on sembla que no s’ha suat mai. Ja fa massa anys que això pinta d’aquest color, el color groguenc que desprèn aquesta terra erma, quan sense pietat es veu cremada pel sol, abrusador. Tot va començar just quan la Sole va marxar, amb la canalla, buscant el nord.
—Ja m’ho vas dir —afirmo amb to pausat, avorrit.
—…?
—Ja ho sabies tu.
—El què?
—Que no duraria gaire, tot plegat; que marxaria.
—Quan et vaig dir això?
—Quan ens havíem de casar, amb la Sole.
—Ja t’ho havia dit, oi que sí?
—Ella era d’Ontàrio, la calor d’aquí l’ofegava, tu l’ofegaves amb les teves coses.
—Les noies d’ara no són com les d’abans.
—Mai vas intentar parlar amb ella.
—Vas fer-ho tu?
—Es va cansar d’esperar, dels teus silencis, de la calor…
—Dels vents humits del golf…
Fins i tot a la porxada fa calor, molta calor, i en aquesta terra, cada any en fa més, això és insofrible, ja ni l’aire condicionat ens millora la respiració. Sents cantar les cigales i la mare no para de fer ganxet, sembla que hagués nascut amb les agulles enganxades als dits. I torna-hi amb les agulles, ja no puc més, marxaré aviat i la deixaré sola, aquesta tardor marxaré, encara falta, però aquest estiu és extremadament abrusador, i no anima a fer cap escapada. Si tinguérem la casa a tocar d’algun riu, però ni això tenim. Fa calor, molta calor, i aquella gota que s’escola per l’espinada, freda però enganxosa, no anima, no.
—Ja ho sabies tu.
—El què?
—Ja t’ho he dit abans, la calor, la Sole, el casament, tu ja ho sabies.
—No era d’aquí.
—Això sí que no, aquesta excusa no em serveix, n’hi ha molta, de gent de diferents indrets, que es casen i moren junts.
—En algun accident, però no de vells.
—Ets molt cínica mare.
—I tu el meu fill. Ja t’ho havia dit, no calia repetir-ho més.
—Però ens vàrem casar, tot i els teus comentaris en contra.
—Estaves avisat i va marxar, oi que sí?
—Ets molt cínica, mare.
—I tu, el meu fill–ens repetim
—Ja fa massa anys que en parlem.
—Sí, en fa massa.
Molt lluny d’aquí hi ha muntanyes amb neu en els cims, però són tan lluny… aquí, sols la calda està a l’abast. Potser seria millor agafar i marxar ara, però fa tanta calor, són gairebé les set del vespre, el sol va de baixada i aviat s’amagarà darrere dels turons, erms com la resta de la terra que els envolten. Pols i sequera, l’embassament sec, les rieres no són rieres, i els rius no són res més que camins plens de pedres que no es belluguen d’on són.
—Diuen que al nord, mig any és de nit, i l’altre mig és de dia, allí no fa aquesta calor d’aquí, què me’n dius?
—Bajanades, on s’és vist?
—Sí, mare, ho vaig veure en un programa de la tele.
—Allí sols hi diuen mentides, i tu, encara te les creus, mira que ets babau, fill meu.
—Mare, no em diguis babau.
Ha deixat de fer ganxet i em mira de reüll, sense perdre de vista les agulles, però mai em mira directe als ulls, mai ho ha fet, ni mai ho farà, ni pensaments, mai no ha pensat, sols ha fet allò que tenia ensenyat, sense pensar en res, sols actuar, de vici, mecànicament. Ara anirà a preparar el sopar, ja comença a ser l’hora.
—Vaig a fer el sopar, es va fent tard.
—Faré un tomb, vaig a veure el riu.
—No tenim cap riu per aquí, on vols anar?
—No pateixis, mare, ja en trobaré un.
—A San Antonio n’hi ha un…
—I a Corpus Christi hi ha el mar.
—Fill, –enèrgica per fi– no triguis –torna la calma– i fes bondat.
–Sí, mare, en faré, ja ho saps.
La carretera segueix buida i el seu horitzó crema, imatges irreals dansen al límit dels turons.
