PENSAR v. tr. o intr.
|| 1. Formar idees; concebre en l’enteniment; exercir l’enteniment la facultat de concebre, de jutjar, d’inferir…
M’he llegit amb deteniment l’entrevista de Marina Bou a Vicent Sanchis i la corrua posterior de comentaris. Amb tot el respecte que em siga possible per a tots vull dir la meua… un poc del que pense.
En primer lloc dir que sóc un home influenciat per Fuster, i qui no en aquest petit país nostre però… les coses tenen un mig i dues vores. A partir d’ací dir que Fuster ha escrit i dissertat sobre coses ben fonamentals, i a l’ensems, n’ha defugit d’altres, per a mi tan importants o més, per la qual cosa la seua obra té llacunes socials que l’afebleixen al meu minso entendre, clar està, això per descomptat no és cap demèrit per a l’obra realitzada, en qualsevol cas ens diu del seu posicionament “polític” agafat amb pinces: per una part pense que fou un home “progressista” en algunes coses, i ben “conservador” en altres, per tant no era “La Mare de Déu” i endemés tampoc ho pretenia —pense— més bé se’n reia dels que el miraven així.
L’impacte de la seua bastíssima obra queda reflectida en l’entrevista i és una mena de ‘mantra’ que es repetix una i mil vegades… és com una mena d’estigma que ha generat una certa “beateria fusteriana” i un refús histèric més passional que racional que, en lloc de generar un debat amb trellat, al remat ha esdevingut una baralla perllongada anys i panys, semblant a les del “Rosari de l’aurora” entre beats i blasquistes… per altra part una cosa ben valenciana.
Mes enllà de Fuster hi ha un país que batega, i més enllà del “blaverisme i la beateria catalanista” —per entendre’ns i sense cap voluntat d’ofendre— que han entés el fusterianisme com si fos el “Catecismo del Padre Ripalda”: Hi ha homes i dones lliures que defensen la llengua i la cultura del nostre país amb una dignitat, tenacitat i fidelitat que esborrona: digueu-li valencià, o català, que tant li fa, ja que són sinònims, com aquella altra llengua veïna que uns li diuen castellà i d’altres “español”, i no per això es llancen els trastos al cap.
Al País Valencià allò racional és posar l’haca al davant i al darrera el carro, o el forcat, fins i tot els orats ho entenen això, com allò altre de començar les cases pel fonament, les barraques també, i finalment el teulat. Tot açò ve a compte perquè la nostra prioritat ha d’ésser reconstruir el País Valencià que el tenim fet un nyap i després ja discutirem i decidirem democràticament el pas següent, que per a uns potser quedar-se ací, per a d’altres potser allò dels PPCC, per a uns altres una república confederal amb la resta dels pobles ibèrics que vulguen participar-hi, també els hi pot haver que desitgen una Europa sense fronteres, Eurasia… ací podeu posar totes les combinacions dels vostres somnis, sempre que es faça voluntàriament i democràtica… Però comencem pel fonament, caguendena!: arreglem la nostra casa, el País Valencià, i després ja parlarem des del bancalet de casa estant cap a fora, que és com millor es parla i l’única manera de guanyar-nos el respecte.
I està molt bé allò dels escriptors, intel·lectuals, editors, periodistes, professors… però hi ha un aforisme —diuen que fusterià: “Entre tots ho farem tot” i si això no s’entén i no es fa així, també hi ha una frase feta que diu: “No farem res i la gent parlarà…” Amb quina ens quedem?
Finalment vull acabar dient que cal fer també una lectura crítica del fusterianisme, ja que per una part ha estat ben positiu, però per altra ben conflictiu, i algun dia caldrà intentar traure els peus de la panera. Estic convençut que Fuster compartiria aquest fet, ja que ell escrivia per a ser discutit —pense— , no per a ser “beatificat”.
De fet, l’any 2005 Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, el Manolo Jardí i un servidor de vostés ho intentàrem amb la publicació del “Nosaltres Exvalencians: Catalunya vista des de baix” i marededeusenyor! la que es va muntar i menys “bonicos” ens digueren de tot. Ací i enllà.
Al principi de la meua reflexió vos deia que “l’obra de Fuster té llacunes socials ben important que l’afebleixen”, i pot ser per la bronca muntada al voltant de l’“Exvalencians” —vés a saber— el Toni Mollà que és ben entés, em recomana encaridament i constant que no parle, que no escriga sobre aquest “buit” que no oblit a l’obra fusteriana, que vist des de l’esquerra, sent Fuster el gran referent de les noves generacions el situa com a persona dintre de les “classes socials” que referencia el materialisme dialèctic. Honestament pense que això el deixaria al seu lloc, al meu minso entendre, ni millor ni pitjor… allò altre que us deia que en valencià les coses tenen un mig i dues vores. Igual amb la seua desmitificació guanyava respecte. Qui ho sap?
