Un llibre d’Ara Llibres escrit per la ploma de Fàtima Llambrich, que ens delecta amb una mena de lliçó magistral de criminologia.
Quan no hi ha cadàver, però hi ha una desaparició… Què hi ha? Què fem?
El llibre de Llambrich analitza i s’endinsa en un “cas insòlit a Espanya convertit en una lectura apassionant”.
Si t’agraden els llibres de criminologia o la novel·la negra, és un llibre que no t’has de perdre.
També hi ha versió castellana: Sin Cadáver, de Now Editorial.
Enllaços que vos poden anar força bé:
lavanguardia.com/sucesos/2011040
Imprescindible:
El llibre és un treball d’investigació de la periodista Fàtila Llambrich i se centra en el cas d’un home que ha sigut condemnat a presó per doble homicidi malgrat que els cossos mai no van aparèixer. La periodista va entrevistar unes 50 vegades l’home, Ramon Laso, qui finalment fou condemnat, tot i l’absència dels cadàvers…
Val a dir que el mencionat i recentment condemnat ja havia sigut també sentenciat per un doble homicidi: el del seu fill i la seua primera dona. Tot un cas digne d’estudi i investigació.
Allò que ens diu l’Editorial Ara:
Una investigació periodística de primer ordre convertida en un addictiu relat policial. Un cas real, una investigació criminal per doble homicidi en la qual els cadàvers no s’han trobat. Reuneix tots els ingredients dels millors thrillers: investigadors incisius, un testimoni que contradiu la testificació, un puzle d’indicis circumstancials i un sospitós Ramón Laso els antecedents del qual no passaran desapercebuts als investigadors de la Unitat Central de Persones Desaparegudes.
Després d’anys d’entrevistes amb Ramón Laso al centre penitenciari on està empresonat, Fàtima Llambrich ha aconseguit traçar el viu retrat d’un home inquietantment seductor. Condemnat a 30 anys de presó, insisteix en la seua innocència i defuig parlar d’un passat que l’ha sentenciat de per vida. Sense cadàver s’endinsa amb destresa en la metodologia que han fet servir els investigadors per fonamentar la primera condemna a Espanya per doble homicidi sense que s’hagen trobat els cossos de les víctimes ni es tinguen restes biològiques incriminatòries ni testimonis concloents (ni tan sols una arma del crim) i amb un acusat que defensa la seua innocència. Tomben, així, el fals mite del sense cos no hi ha delicte.
L’autora, Fàtima Llambrich:
(L’Ametlla de Mar, 1980). Em coneixereu més pel que us explico a les pàgines d’aquest llibre que no pas pel que us pugui posar aquí, però… Em dic Fàtima. Treballo a Informatius de TV3, Televisió de Catalunya. Sóc periodista, que és la definició polida de curiosa. Llicenciada en Periodisme i en Criminologia i Màster en Seguretat i Prevenció per la UAB. Postgraduada en Tècniques Avançades en Perfilació Criminal i Psicologia Investigativa per la UB. Visito el Ramón Laso a la presó des del 2012, però d’això no en consta titulació. Sóc coautora del 30 Minuts «El Cos del Delicte» (TV3, 2015). I suggereixo que us el mireu després d’haver llegit Sense cadàver, no abans, o la realitat us esquerdarà la imaginació.
Cazarabet conversa amb Fàtima Llambrich….
-Fàtima, per què sents la necessitat d’investigar aquest cas en què es busquen dos persones desaparegudes?
-El cas Imperivm té tots els elements, per a mi, d’un cas d’investigació criminal únic. D’entrada, m’hi fixo perquè la família de les víctimes buscava dos desapareguts vinculats a una persona amb antecedents policials i judicials. Després m’interessa més pel fet que la investigació de la Unitat Central de Persones Desaparegudes dels Mossos d’Esquadra és per dos homicidis. I, amb el temps, l’interès l’he centrat més a conèixer el condemnat Ramón Laso.
-Ramón Laso, el protagonista, abans de veure’s enmig d’aquesta investigació, ja havia estat sospitós en un altre cas investigat per la Policia Nacional. Com es relacionen les dues històries?
-El llibre pretén portar el lector dins dels despatxos judicials i de les comissaries policials, que remeni paperassa i que la llegeixi. Que vegi què permet la llei i què no i què cal per engegar la maquinària judicial i també perquè no tenen validesa, per si sols, els comentaris de carrer. Sense Cadàver permet al lector comparar dos èpoques diferents des del punt de vista de la investigació criminal i des de l’àmbit judicial. Jo no vull dir-li res al lector, el que vull és donar-li molta informació perquè pugui formar-se una opinió pròpia, perquè tingui veu en aquest llibre.
I les dos investigacions tenen trets en comú, que haurà de trobar el lector abans que li ho diguin els investigadors.
-És difícil marcar una distància amb una persona que està a la presó per doble homicidi? T’entrevistes amb un psicòpata. Els diners, l’amor i les gelosies són els ingredients més comuns en els casos d’homicidi?
-La feina de periodista m’obliga a mantenir sempre una distància amb la persona a qui entrevisto, però, alhora, a apropar-m’hi al màxim. I això és el que he intentat fer amb Ramón Laso. La paraula psicòpata, com a societat, crec que l’utilitzem molt a la lleugera. I per determinar la psicopatia, els psicòlegs utilitzen un test específic. Al llibre es parla de psicopatia perquè els informes dels especialistes han qualificat Ramón Laso de persona amb personalitat psicopàtica. Al llibre no valoro la motivació dels quatre fets delictius pels quals ha estat condemnat. Però, en tot cas, la gent no mata per amor; mata per frustració, per odi, per enveja …
-Editat per Ara Llibres, Sense Cadàver és un llibre d’investigació periodística, però també de criminologia que aprofundeix en l’art d’entrevistar. És més difícil entrevistar Ramón Laso que qualsevol altra persona?
-Entrevistar bé crec que és molt difícil. És un dels meus desitjos, saber-ho fer. I aconseguir informació mitjançant entrevistes encara és més complicat, ja no depén només de com es fa l’entrevista. La dificultat d’entrevistar Ramón Laso estava, en un primer moment, a conèixer el cas. Ramón va valorar positivament que en la primera entrevista ja coneixia el sumari judicial. Seria més complicat si hagués de fer una noticia just després de l’entrevista, però jo m’he dedicat temps a reposar la informació i crec que això és bo. Sense Cadàver té pinzellades de criminologia, de dret penal, de dret processal, d’investigació criminal i, sobretot, és un treball periodístic cuit a foc lent. És el producte de les meues inquietuds.
-Ets conscient que el teu llibre pot inspirar més d’una novel·la negra?
Sense Cadàver ja és una novel·la negra, si es vol. Amb el plus que tot allò que s’explica és cert, ha passat, els personatges −les persones− ho han viscut i ho han viscut tal com s’explica. Però està escrit perquè el lector tingui la sensació que està llegint una novel·la negra, que no és feixuc, que s’ho pot arribar a passar bé, que pot aprendre sense ser-ne conscient. El lector pot fer d’investigador criminal, de periodista, de jutge i de sospitós i pot ser tots els personatges alhora o anar intercanviant-se en cada capítol. I així és com agafa una visió general. És un llibre per llegir de molt a prop, però per després situar-s’hi lluny per fer-ne una reflexió amb perspectiva.
-Parle’ns de la llibreta blava que en pocs dies va tenir tota escrita.
-La llibreta blava és un regal, un regal del Ramón i un regal també de la constància, vull pensar. Li dono la llibreta blava el dia que el gravem −amb el periodista Guillem Prieto− per al reportatge del 30Minuts, El Cos del Delicte (TV3). No tinc la intenció que me la torni en aquell moment, sinó que li la porto perquè sé que li agrada escriure. I poc més d’una setmana després me la torna tota escrita. A l’hora d’utilitzar-la he estat molt conscient que ha estat escrita per a mi, per al llibre, i per tant, amb esta cautela l’he llegida. Però té molt de valor perquè em permet fer un paral·lelisme amb la llibreta taronja.
-Quins arguments fa servir per mantenir la seva innocència?
-Ramón Laso defensa la seua innocència i diu que ell va trobar-se la Julia i el Maurici el dia que van desaparèixer i que li van dir que estaven “farts de tot” i que se n’anaven. Els motius i la conversa, s’expliquen en el llibre. Per als investigadors, això no és més que una coartada, per a Ramón és la veritat. I ho avala amb el fet que ni han trobat els seus cadàvers, ni restes de sang, ni hi ha cap testimoni que hagi vist que se’ls agredís … És un cas únic, ja us ho he dit!
-Per què se’l va condemnar?
-La justícia el condemna perquè els investigadors de la Unitat Central de Persones Desaparegudes dels Mossos aporten un conjunt d’indicis −una prova indiciària− que junts encaixen com un puzle i el jurat popular va emetre veredicte de culpabilitat. Va entendre que aquell puzle tenia sentit, coherència i era una descripció de la realitat.
-Segueixes amb les entrevistes, què n’esperes treure?
-Segueixo amb les entrevistes, és clar. Un projecte de criminologia, una investigació periodística no poden tenir la finalitat d’un llibre, només. Quan les circumstàncies d’allò que s’estudia canvien, també poden arribar a modificar els resultats i cal ser-hi per prendre’n nota. Si no continués, hagués deixat el projecte a mitges. No s’ha d’esperar treure-hi res, sinó constatar el que hi ha. I amb això estic.
-A l’Estat espanyol es pot condemnar per homicidi sense cadàver?
-Amb esta sentència no només es pot, sinó que, a més a més, s’ha fet. Hi ha altres sentències que explico al llibre, de condemnes per homicidi sense que s’hagi trobat el cadàver de la víctima, però tenen altres peculiaritats que no les fan casos tant purs: restes de sang de la víctima, un testimoni, una confessió… El cas Imperivm és únic, hauria de servir per marcar una nova línia d’investigació i hauria de fer-nos preguntar “quantes desaparicions són, en realitat, homicidis Sense Cadàver?”.
