Roda el món i torna el mot: Investidura

Igual que la proclamació del candidat (que es diu així, ja ho vam veure fa poc, perquè es presentava abillat amb túnica blanca, càndida), la investidura rep aquest nom a partir de de la litúrgia romana: al patrici elegit se li adjudicava una vesta diferent, i per tant era en aquest acte de vestir-lo on quedava proclamat. Avui dia la classe política porta la vestimenta pròpia del gremi (trajo i corbata, majoritàriament) les vint-i-quatre hores, i això fa impossible distingir l’investit del qui no n’ha estat. A canvi, potser per no perdre del tot el lligam entre política i creació tèxtil, s’ha mantingut la secular figura del trànsfuga, que no deixa de ser un transvestit. I aquí m’esplaiaré amb una curiositat: a la primeria dels vuitantes van coincidir l’esclat dels mitjans de comunicació en català amb el cant del cigne dels moviments contraculturals, i ja vam tenir un tast del que després passaria a ser norma: havíem de dir transvestit, com volia la norma, o travesti, com reclamava el poble? Doncs ni una cosa ni l’altra, segons el GDLC, ans travestí, ja que el mot és pres directament del francès (el DIEC, per la seva banda, continua recollint només la forma culta, transvestit).

Ves que això de les vestimentes i les investidures no estigui tocat d’origen, perquè un altre dels barbarismes llegendaris que la normalització no ha aconseguit extirpar és, justament, vestuari. En el sentit de ‘lloc destinat a vestir-se’, que tots els oients d’en Puyal saben que es diu vestidor (encara que després, en una mena de misterhydització col·lectiva, no ho apliquin gaire a la parla quotidiana). El vestuari és el conjunt de roba que tenim, i per extensió també una mena de guarda-roba, però no l’espai on ens posem el vestit de bany o la indumentària de fer gimnàstica o ballet. Vés a saber, tal vegada aquesta confusió entre contingut i contenedor per part dels parlamentaris catalans s’ha condensat en una força telepàtica, llançada des dels escons d’Esquerra i Convergència, que entrebanca la vestició del president espanyol. Com si les Corts de Madrid, transformades en un enorme teatre grec, fossin un gran vestidor i el candidat s’hagués d’anar emprovant els vestits un per un, passant per tots els escons fins a trobar el que li escau. És una imatge una mica onírica, d’acord, però no és ver que la política moderna, i especialment la hispànica, s’ha convertit en una cosa cada dia més semblant a una pel·lícula de Fellini?