De tots és conegut que el moviment de la Nova Cançó, aquells músics que començaren a cantar contra corrent als anys seixanta i setanta, catalans com Els Setze Jutges o Lluís Llach, valencians com Raimon i Ovidi Montllor i mallorquins com Maria del Mar Bonet, són els responsables de la primavera musical de l’actualitat. Mestres i capdavanters, rebels i insubornables, però, van ser arraconats durant els anys vuitanta, curiosament, amb la vinguda de la democràcia que tant havien somiat i defensat. A poc a poc, la majoria van anar retirant-se dels escenaris o restant en silenci, a contrapàs, respecte a les noves generacions. La seua veu no quedaria en l’oblit, sinó que encoratjaria i animaria, directament o indirecta, els nous grups dels anys noranta i les primeries del dos mil. Un dels casos més eloqüents és el del cantautor alcoià Jordi Gil. Company generacional d’Ovidi i de Raimon, amb una veu impactant i inoblidable, les circumstàncies propiciaren que passaren els anys sense assolir el reconeixement i la popularitat que mereixia.
De Jordi Gil s’ha dit que és el cantautor alcoià de “la veu de vellut”, en paraules del rapsoda Vicent Camps. Començà a cantar i a actuar en la dècada dels setanta, en plena dictadura. Va compartir escenaris amb Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra, Toti Soler, l’Ovidi… Amb tot, cal esperar fins a la dècada dels noranta per trobar editada gran part de la seua discografia, i sempre fora dels circuits comercials: Veus en solitari (1993), Pintem l’esperança (1993), Al meu país (1994), D’Andorra i pobles (1994), De cor i canya (1995), Homenatge a l’Ovidi (1995), 9 d’Octubre Xixona (1996), La cançó de Mariola (1997), Des d’aquest racó de ciutat (1999), Voces Shefardites (2005), Íntimament (2006), El barquillero (2012), De llangardaixos, gripaus i lladregots (2012), Münchhausen (2013).
He de confessar que vaig descobrir Jordi Gil molt tard. L’any 2013 vaig assistir a la presentació d’un llibre CD sublim, que guarde com un petit tresor de l’ànima, Poemes i cançons (Babilonia). Des d’aleshores, vaig quedar seduït per aquesta música brutal, i em considere un dels incondicionals de Jordi Gil, les coses clares. Em vaig alegrar moltíssim quan poc després va aparéixer el CD Sirena de la llibertat, enregistrat amb la Münchaussen Band, una colla de músics formidable, que tomben de tos, formada per Javier Blanquer, Andreu Vidal, Josep Pons i Jesús Lara. Podeu escoltar les cançons en l’enllaç de Bandcamp. Puc assegurar-vos que si encara no coneixeu cançons com “Sirena de la llibertat”, “Què tal si fóra un joc la nostra vida” o “Tornem a ser aquells herois” no les oblidareu mai de la vida, ni per la força de la lletra ni per la densitat de la veu: “Sota l’asfalt està la platja, sirena de la llibertat. Sota el cel blau viu l’esperança quadribarrada d’or i sang”.
Ara, “s’apropa el temps del comiat” i Jordi Gil ens regala un últim treball, Sepharad, dotze cançons novament corprenedores. En paraules de Vicent Luna, que reproduïsc íntegrament, Sepharad sintetitza els principals anhels i neguits de tota la seua trajectòria, l’amor, aquell aliment imprescindible per viure: “visca l’amor, ja s’endevina, la carícia del teu cos que em dóna vida”; l’estima “per un país honrat i net/de nobles llauradors i mariners”, però també la ràbia i el fàstic d’un “país de cucs i rates/de lladres, miserables i traïdors”; un crit de germanor, contra la vergonya universal que permet que “la por navegue en pasteres, solcant el mar d’Alborà”, i la gosadia de dir ben clar i alt que som un poble: “entre barres d’or, entre fites i fronteres,/entre idiomes i batalles, entre muntanyes i mars/s’abracen els catalans, de la franja d’Aragó,/mallorquins i valencians,/conformant una nació: de cristall”. I arribats ací, al final de tota una vida dedicada a la cançó, el cantant alcoià de la “veu de vellut” en fa un balanç: “a la tardor temprança,/temps per a reflexionar./Ser humil i solitari./No tindre brutes les mans./Donar més que rebre a canvi,/dels diners no fer-ne cas/i omplir de valors autèntics/de la teva vida un cabàs”. Enllaç al vídeo de Jordi Gil i Moisés Olcina.
Sepharad és una nova oportunitat, no sabem si l’última, per redescobrir o conéixer de bell nou una veu potent, suggeridora, compromesa. Amb lletres de poeta escrites per Gil, com “M’estime el meu país”, “M’estime el meu país de nord a sud, des d’on s’aixeca el sol per les Columbretes, on ballen les sirenes i els dofins, el vals íntim de les aigües turqueses”; amb poemes musicats de Joan Valls, “Tota claror als ulls i sense mida, el cel auri-rosat, la brillantor, de sentir-se centrat i ardit de vida, com un nauta a la proa de l’amor”; de Josep Enric Dallerés, com el “Manifest”, “Sense guerres ni fam ni presons ni muralles, ni torture del cos, ni desgavells del cap. Un demà gloriós d’ajut i d’amistat, essent el sol amor nostre únic estendard”; o de Miquel Martí i Pol, “Dic el vent i el vent respon, i amb el vent la fantasia”.
Jordi Gil, una veu que paga la pena redescobrir, un home de la paraula feta música i de la música feta paraula.
Francesc Gisbert
Música per un país és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat (Escola Valenciana)
