Quines són les propostes dels partits valencians en política lingüística? Fins a quin punt el document Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística, elaborat per Acció Cultural del País Valencià amb la col·laboració de les universitats públiques valencianes, ha influït en el contingut dels programes? Farem un recorregut pels programes i ho comprovarem. Però ja podem avançar que aquest document ha inspirat i potenciat un grapat de mesures que proposen les forces d’esquerra i centre esquerra: Acord Ciutadà (coalició que integra Esquerra Unida, Els Verds, Esquerra Republicana i Alternativa), Compromís i el PSPV-PSOE.
Per la seua banda, cal dir que Podem ni té el programa en català ni preveu cap mesura per a les llengües i les cultures que no són l’espanyola. De la dreta, el PP valencià no va més enllà de garantir el “modelo equilibrado” en l’ensenyament i de reivindicar amb ardor “lo nuestro” i las “señas de identidad” en un programa sols en castellà, però amb animalades grosses quan ha de citar noms en valencià. Ciutadans, que al País Valencià és Ciudadanos i prou, diferencia en el seu programa “nacional” ―no en tenen d’específic valencià― entre una versió “catalana” i una “valenciana”. I, en la seua particular línia “liberal” i “no nacionalista”, proclamen que els drets lingüístics pertanyen a les persones i no als territoris. Cosa que, traduïda al pla catalanesc i a la vida quotidiana, vol dir que, com que ells ja tenen un estat que els garanteix viure com a unilingües ignorant les altres llengües, visquen on visquen, ells ja exerceixen el dret personal de parlar només castellà i els altres ja s’ho faran, com comprovareu amb un cert risc personal si intenteu aplicar la recepta “ciutadanista” parlant català ―tot i ser constitucionalment “oficial” i “llengua espanyola”― en una comissaria, en un jutjat o en una delegació del govern espanyol.
Com el seu nom indica, Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística reclama un nou text legal que supere la vigent Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV). La LUEV té més de trenta anys (és de 1983), pertany a una societat que ja no existeix i, sobretot, s’ha demostrat incapaç de garantir la igualtat en els drets. Els seus articles se centren sobretot en l’ensenyament i tracten superficialment la resta de la societat. I, a tot estirar, quasi sempre parlen de “fomentar” o de “vetlar”, sense obligar a prendre cap mesura efectiva per a l’ús de la llengua pròpia.
Compromís és la força que es manifesta amb més claredat en aquest punt i comença així l’apartat de política lingüística: “La societat valenciana necessita un nou marc normatiu actualitzat que s’adapte al temps actual i que supere la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Cal establir les bases d’una nova política lingüística que vaja més enllà de l’àmbit educatiu i reforce els espais públics, professionals i personals”. Acord Ciutadà hi és més succint, però igualment nítid: “Estem per una nova llei d’igualtat lingüística”. El PSPV-PSOE no s’hi pronuncia.
La “igualtat lingüística” com a concepte i com a objectiu també impregna els programes d’aquests partits. Ja ho hem vist per a Acord Ciutadà i, per la seua banda, Compromís es fixa com a fita “aconseguir una autèntica igualtat lingüística”. Per al PSPV-PSOE la “igualtat” es refereix exclusivament a la qüestió de gènere; la mesura que més s’hi acosta és la 839: “Garantirem els drets lingüístics de la ciutadania valenciana tant en l’àmbit públic com en el privat”.
Les tres forces esmentades coincideixen en una altra reclamació de Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística: que la valencianització siga “Un objectiu definit i transversal en l’acció de govern”. Compromís propugna que “La política lingüística ha de ser un eix transversal a totes les accions de govern, per tal que el valencià siga llengua de treball en l’Administració i servei a la ciutadania”. Acord Ciutadà proposa establir “un Pla Integral de Normalització Lingüística que considere l’ensenyament per a adults, la promoció en el comerç i l’empresa, els mitjans de comunicació, el món de la cultura, etc.”. I el PSPV afirma que “la política lingüística disposarà d’una estructura política i administrativa específica que, de manera transversal per a tota l’Administració, dirigirà el procés de normalització”.
La llengua pròpia com a llengua d’ús de totes les administracions i l’exigència que tot el personal d’aquestes estiga capacitat en ambdós idiomes oficials ―i no sols, com ara, en castellà― també és nítida en els programes d’aquestes tres forces i destaca per la claredat en Acord Ciutadà: “Exigirem el requisit lingüístic per accedir a la funció pública. Totes les persones que treballen en les administracions públiques valencianes o hagen d’accedir-hi han d’acreditar una competència oral i escrita en les dues llengües oficials”. I també ―cosa que és plausible avanç― en el PSPV-PSOE: “En l’accés, la formació, la classificació dels llocs de treball i la selecció del personal de la funció pública valenciana es garantirà que els treballadors públics disposin de la competència lingüística i dels coneixements suficients i adequats per a l’ús de les dues llengües oficials de la Comunitat Valenciana, en tots els àmbits públics i de l’Administració”.
La mesura 5 del document d’ACPV i les universitats demana que el valencià siga “llengua vehicular de l’ensenyament” amb “un sistema que assegure la competència lingüística real en les dues llengües oficials”. Compromís afirma: “El sistema educatiu ha de garantir el coneixement i la capacitat d’expressar-se en valencià, és per això que convé superar els actuals models d’educació bilingüe i establir un únic model d’immersió lingüística”. Per a Acord Ciutadà cal adoptar “una política d’immersió lingüística en l’ensenyament”. I el PSPV-PSOE diu: “Organitzarem programes d’immersió lingüística”, sense precisar amb quin abast.
Totes tres forces coincideixen també que el valencià ha de ser el mitjà normal d’expressió de la nova radiotelevisió pública valenciana i que cal exigir unes quotes d’ús mínim de valencià als mitjans privats de concessió pública. De nou, Acord Ciutadà és el més inequívoc en aquest punt (“la programació del sistema comunicatiu públic valencià ha de ser en valencià”) i en la recepció de la resta de mitjans públics en català: “Garantir la recepció dels senyals de radiotelevisió pública de Catalunya i les Illes Balears”. Però també ho recull el PSPV-PSOE, amb una argumentació paral·lela a la del document d’ACPV i les universitats: “rebre, de manera recíproca, les emissions de les ràdios i televisions d’altres territoris, d’acord amb les disposicions de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries”.
Finalment, els punts del citat document d’ACPV i les universitats que reclamen fixar per llei l’equivalència les denominacions valencià i català i la cooperació amb la resta de l’àmbit catalanoparlant tenen en Acord Ciutadà l’única força que els recull amb claredat: “El valencià és una variant enriquidora de la llengua catalana” i cal “Garantir el reconeixement a la unitat de la llengua i activar tots els mitjans i recursos en aquest sentit, entre ells la col·laboració amb les autoritats en matèria lingüística de Catalunya i les illes Balears”.
