—Eixes bromes d’anar apuntant-me amb el comandament com una pistola no són de bon gust.
Ben mirat, per què m’ha d’importar si altres vegades ho ha fet i fins i tot li havia rigut la gràcia?. Com no trobe resposta, ni algun argument per convèncer-me, ni dic paraula. De seguida, ella reprèn la conversa en dir-me:
—Està bé, està bé. Què volies dir-me abans?.
—Deia que estic cansat a aquesta hora del vespre.
—Jo pense…
La talle i li dic:
—De debò que tu penses?
—Pense que massa sovint t’estàs queixant de cansament. Sembla crònic.
—No li deies el mateix al teu primer marit i et va fotre una hòstia?
—No. Guaita, nen, no fou així. Va ser molt pitjor. El vaig enxampar pel carrer passejant agafat de la mà de la dona de fer feina, que era més jove que ell i que jo. Què vaig fer malament jo perquè em passés això? No era just.
—I en veure’ls que vas fer?
—Que volies, que muntara una escena. Doncs, no. Vaig girar cua com si no haguera vist res. Amb l’obsessió per marcar músculs i abdomen, al molt cregut li hauria de fer vergonya de cintura cap avall. Sí, unes cames primes i la pell del mig que no se li estirava. No parava de consumir esteroides anabolitzants per tenir musculatura. Estava ben sonat el malparit.
—Més o menys com tu i com jo, no? Vivim entre amenaces i assetjaments.
—Entre amenaces i assetjaments… —diu per burxar-me—. Deixem-ho córrer ja. El passat l’engeguem on tu saps. Per mi no compta, i no tolere judicis —diu, fa un soroll amb els llavis junts i s’arronsa d’espatlles.
—Jo no em crec que ho deixes córrer així com així. Però com vulgues, doncs.
Llavors ella es posa dempeus amb el risc que el comandament caiga i les piles vagen rodolant pel terra. Com un emperador romà però sense toga, es fica les ulleres de prop, treu i desplega un pergamí en què de daltabaix va enumerant tot el que ha anant fent a la vesprada. És possible que tot ho capgire com un mitjó. Vesprada que per ella comença a les sis i acaba a les huit. Va llegint el document i va escridassant-me. Si intente dir el que he fet, no escolta. A part d’haver estat a l’oficina, segur que a casa he fet com ella. Al moment li torne a dir:
—No serà tant. No serà tant, eh. A més, crec que ets una busca-bregues. S’ha de tenir tanta paciència amb les dones com amb els malalts.
—I amb els homes s’ha de saber passar d’ells.
Continuarà
