Diaris d’en Bosch 14
Tercera part
Si no té aigua al got, no és tan greu. Ella en fa un gra massa, ni que li hagueren pegat una hòstia.
—Què guardes l’aigua per les granotes. La taula se serveix per a tots dos no per tu només. Servit tu, creus que no hi ha ningú altre?
És clar que no me’n perdona ni una. M’esgarrapa l’ànim. Per l’horitzó em venen sensacions de crim en una ruleta. Tant de bo que l’acte de fer com si no la sentira, tingués memòria perquè així no hauria d’estar tan pendent de com enraona pel que fa a la brutícia o per l’error en parar taula.
—Ha estat un oblit, sense voler, perdona —li dic i li somric amb naturalitat tot i que no les tinc totes de convèncer-la. No hi ha cap motiu per posar-se així, a més a més estaves bevent cervesa.
—Està bé, d’acord… Trobe que és bo el sopar.
—Millor que si cuine jo, encara que hui només has escalfat menjar precuinat, que no té gust de res.
—No sigues estricte, nen. Si en vols de més gustós, mires els programes de cuina de la tele —em diu, alça els muscles i es posa a riure.
—Va, no t’emprenyes. Potser ho faré… pel pur plaer del menjar.
Ella sí que emmagatzema cada fet i cada situació. Les recorda bé. Tant li fa, jo valc més que la memòria dels àpats. Em quede mirant-la i li faig un petó.
Se li dibuixa una carassa en els llavis. També ha preparat una amanida de pasta que sembla xiclet. Tot plegat ni pels olis del precuinat ni per la goma de la pasta no dissentisc ni discutisc, ja hi ha hagut prou embolic.
—No hi ha temps per fer res més —diu ella—. Ja ho saps, si hom treballa, no hi ha temps per cuinar quan torna a casa.
—Ara bé, si t’hi poses, cuines molt bé, n’estic segur. Cuines bé i molt de pressa.
—Si hi posares voluntat, el que tu feres no tindria res a envejar al que faig jo. A la cuina i al llit, s’ha de tenir neguit. I tu no tens neguit ni quan vas restret.
—No et passes, nena.
—Creia que sabies acceptar bromes?
—I no vages donant lliçons. Ja sé que sóc un més del muntó… Això no et dóna dret a menystenir-me.
Se m’endureix la cara.
—És que de debò els homes sou tan poc hàbils.
—Que saps tu?. Mira qui parla.
Per què no li deu importar parlar-me així?. Ja n’hi ha prou de soltar-me parells de coces. Quina venjança porta entre mans en tot moment.
—Sí, sou poc hàbils, i tu encara menys: estàs fet un babau. No ho fas millor perquè no t’interessa. Et fas el distret i així no entres a la cuina. Ja ho farà l’altra. Ah, i no t’oblides de netejar això de la vitroceràmica, que si no es farà dur.
—Sí, dona, sí. Vinga, tranquil·la, cony! —li dic mentre ella meneja el cap de costat a costat.
M’escarneix i m’entren ganes d’estomacar-la. Sent una ràfega de ràbia i ganes d’agafar un ganivet i fer-lo servir contra ella. Això no va amb mi. No entenc els que poden arribar a tal extrem… També hi ha alguns, tocats del perol, que peguen per estimar. Una bogeria. Ni ho entenc ni ho compartisc. En realitat, tindre paciència és el tot.
Continuarà
