Van ser destacables no sols perquè es podia trobar a quasi tota la plana major de la producció audiovisual catalana, sinó també pel pes obtingut, el reconeixement, el suport de determinades obres, el moment polític en què es va fer aquesta edició –la vuitena- i tantes altres connotacions.
El premi Gaudí d’honor va ser per a la reconeguda actriu Rosa María Sardà, per una trajectòria prou gloriosa que coincideix moltes vegades amb la del gran Ventura Pons. La Sardà no hi va poder assistir – es diu que per motius de salut- i va enviar el seu fill. Entre els llargmetrages en castellà, triomfaren Truman (actors, guió, director i pel·lícula) i El rey de La Habana, i els premis tècnics van recaure en Anacleto agente secreto, i en català, com a millor pel·lícula, va triomfar la imprescindible El camí més llarg per arribar a casa, encara inèdita a Valencia, i entre els documentals va guanyar la coproducció catalano-valenciana Game Over, també inèdita al nostre cap i casal. I el mateix cas trobem en la producció televisiva, 13 dies d’octubre, de Carlos Marques-Marcet, una mirada a l’afusellament franquista del president Lluís Companys que no podem gaudir als televisors de casa ja que no tenim ni Canal 9 ni TV3.
Independentment, mai millor dit, dels pros i contres de la cerimònia, una autèntica celebració de l’audiovisual català, fort i esperançat (la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, va demanar més percentatge per la cultura i el cinema). Mentrestant, al País Valencià, continua tancat l’audiovisual als mínims, l’espectador fora de joc. No es tracta de copiar França: es tracta d’adonar-se del poc que tenim i del treball que cal fer.
