Un aire ximple corre com un boig
entre les cames d’aquest territori
i just després del vent hi ha les escales.
Cada dissabte Déu desplega un mapa
ple d’errors on tothom que té un jardí
s’arrossega com un escarabat.
La pluja s’amuntega en els records
com un insubornable glop d’alcohol.
Al nord, la pluja reintegra el fang
a les finestres brutes del passat.
Al sud, les portes mogudes pel fàstic
deixen entrar les fulles que el vent ni vol.
Com en un túnel, hi ha dues sortides
igual d’amables, fondes i tossudes,
i les rates desvien la mirada
perquè tenen els peus clavats a l’odi.
Sonen les veus de lluny, reneguen, criden.
Ni ell ni ella s’agafen les mans,
només l’amor dels bevedors retorna.
En mig del decorat, dues maletes.
Jordi Roig Pi
