Hola Daniel. Deu fer un any que no t’he escrit. Ho sento. Recordo que la darrera vegada va ser per anunciar-te que em canviava d’estudi. Bé, de fet no era correcte haver dit “em canviava” perquè pressuposava que anava a un altre local o espai millor del que fins llavors utilitzava com a estudi. Vaig canviar un racó d’una nau que em deixava un amic per un pis petit i vell, però que per fi reunia certes condicions imprescindibles per a mi. Ja saps que l’entorn és vital per a la inspiració d’un pintor de paisatges com jo. I, finalment, havia trobat un tercer pis amb un gran finestral amb espectaculars vistes al Pirineu per pocs diners, molt malmès, cert, però amb possibilitats si hi esmerçava hores traient humitats, rascant les parets ennegrides de fums i pol·lució, intentant trobar mobles de segona mà però que aportessin el caliu necessari a la sala que, alhora, seria l’estudi. Vaig haver de tirar a terra dos envans per ampliar aquesta sala tot prescindint de la cuina i d’una reduïda habitació fosca que era l’únic dormitori. Només vaig deixar la petita cambra de bany ben separada de la resta per raons òbvies i vaig decidir que podia cuinar, menjar i dormir al nou espai resultant ja que la idea era pintar i pintar des que em llevés fins que es fes fosc.
Vaig dedicar-me a aquestes reformes durant dies, setmanes, i gairebé tots els mesos d’aquest darrer any en què no t’he escrit. Ho volia deixar tot enllestit abans de començar a convidar amics i coneguts a veure el meu nou estudi després d’anys en el racó d’una nau freda, sense finestres.
La reforma em va deixar tan esgotat, que em vaig veure obligat a anar a descansar 8 dies a casa dels pares, a ciutat. La idea era posar una mena de barrera entre l’abans i el després de la grandiosa reforma i la grandiosa despesa que em va suposar tot plegat i per fi, entrar triomfant a la meva nova zona de creació.
Però les coses no sempre resulten com les planifiquem. I, com se sol dir, la realitat, a vegades, supera la ficció. Ahir, sense poder contenir les ganes d’entrar al piset per lliurar-me a un exercici creatiu desfermat i contingut durant massa mesos, la realitat em va colpejar de manera cruel. En entrar, el primer que vaig fer va ser anar a obrir el gran finestral que constituïa la joia més preuada del pis i gaudir del meravellós paisatge. Però el paisatge ja no hi era. Un edifici cúbic, prefabricat, anomenat magatzem intel·ligent, havia estat construït en un temps rècord, el mateix que jo vaig dedicar a descansar.
Núria Boltà
