Hi havia estels d’avions al cel. I jo, que havia promés que no tornaria, allí estava de nou. Mirant amunt des del canal. Pensant-me a mi mateixa i als records. Llençant a l’aire el poc que quedava i deixant que volara el dubte del què hauria passat. Va ser allí, en aquella ciutat que un dia vaig acusar de maleïda, que em vaig perdonar. Perquè perdonar-me, perdonar-se, perdonar-nos, també és part d’avançar. Perdonar-se a un mateix els atreviments, perdonar-se la confiança a la deriva. Perdonar-se les nits mirant al sostre, les llàgrimes. Perdonar-se les culpes acumulades. Reals o no. Perdonar-se les decisions, les pors, els actes, les emocions. Perdonar-nos les ganes, les paraules que no hem dit i les que voldríem haver dit. Perdonar-nos el que va passar, perdonar-nos que passara. Perdonar-me. Perdonar-se. Perdonar-nos. Amb un mateix. Amb tot i per tot. Desfer-nos del que ens pesa. I caminar amb un cel ben clar.
Aquell dia hi havia estels d’avions al cel, i a Brussel·les per primer cop, no hi havia núvols.
