No saps quants cops ho va desitjar. Ni t’imagines les vegades que es va adormir abraçat al coixí, amb les pestanyes plenes de sal, somiant que entraves per la finestra per salvar-lo d’aquell infern. No saps quants cop es va veure saltant, sense importar-li que no hi hagués xarxa de seguretat més enllà dels porticons que el temptaven amb mormolejos de serp.
Ell ja no és un nen. Va sobreviure, tot sol, sense ni tan sols saber ben bé com. Avui surten per la seva boca les paraules que haurien canviat la seva vida, si les hagués dit llavors, les paraules que avui són bàlsam per les ferides, encara obertes, que cicatritzen massa a poc a poc per aquest món de màscares a on el dolor és un tabú, a on la banalització de l’excepció és obligatòria. Potser les excepcions serien majoria, si es verbalitzessin en paraules. Potser l’excepció series tu.
Ell, ésser de llum, és la prova vivent que és possible sobreviure a la foscor. Ell, de mirada clara, és la demostració que hi ha vida més enllà de la mort de les il·lusions, que l’ànima és una au fènix que reneix sempre d’entre les cendres per eterna que sembli la condemna de l’ignominiós dictador.
Els nens haurien de ser feliços, sempre. Haurien de jugar a tota hora amb un somriure a les galtes de sucre. Haurien de saltar en els bassals amb les gotes de pluja relliscant-los pels l’impermeables de colors vius, tacant-se de fang fins la punta del nas, perseguint adults juganers que intentessin endebades fugir de la seva persecució de cametes curtes i que acabessin presoners de la seva abraçada, tan bruts com els seus infants, embolcallats tots plegats en un cor de rialles.
Els nens no haurien de saber què és la foscor. Els nens no haurien de somiar murs on refugiar-se, on restar muts suplicant que el monstre s’oblidi d’ells. No haurien de sentir-se pàries del món, presoners d’un secret que no poden compartir. No haurien d’inventar-se amics de fum amb qui bressolar-se mentre la por els tenalla les vísceres i fins i tot respirar es converteix en odissea. No haurien de callar.
Et preguntes per què mai no t’ho va dir. Ell es pregunta per què mai no li vas preguntar. I aquesta pregunta, aquest últim gran silenci… Mor en els seus llavis, sense resposta.
Teresa Saborit
