He de confessar que tot allò que ocorre al «Kilómetro cero» d’aquest estat en què ens ha tocat viure –“por justo derecho de conquista“, cal recordar-ho- m’ho miro sempre amb una certa distància i perspectiva. Òbviament no en tots els casos; sóc molt conscient que és «allí» i no «ací» on es decideixen moltíssimes coses que ens afecten com a valencians i quin millor fòrum per tindre uns minuts d’or on tractar d’explicar als mateixos valencians quines són les nostres necessitats i mancances -a través de televisions i ràdios estatals, que ja saben vostès com està el panorama audiovisual patri-.
Fugiré de l’anàlisi de l’esperpent i l’amenaça que ens presenta, com a país, un govern espanyol hostil -més encara!- a la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre desenvolupament econòmic i social -no ho oblidem. Tampoc crec que haja d’entrar -hom ho ha fet en molts mitjans- en la valentia que el PSOE necessita per obrir el meló del referèndum a l’escocesa i desbloquejar la governabilitat de l’Estat.
On sí que voldria incidir és en el paper que ha jugat Compromís -personificat en aquest cas pel seu portaveu a Madrid, Joan Baldoví- en aquest debat. Abans d’entrar més a fons, cal recordar que Compromís, en aquestes últimes eleccions estatals, es va presentar en coalició amb Podemos i Esquerra Unida vetant explícitament la presència d’Esquerra Republicana del País Valencià a la mesa de negociacions. Quan se li preguntà al seu candidat en una entrevista publicada el 23 de juny a La Veu del País Valencià per aquest tema, la seua resposta va ser:
-Per què no està Esquerra Republicana en la nova coalició?
Finalment no ha pogut ser. Però et dic una cosa, al final si haguera estat Esquerra Republicana probablement no parlaríem dels temes que interessen als valencians i probablement haguérem estat parlant del referèndum de Catalunya, que és un tema que als valencians no ens afecta gens, més enllà de la posició claríssima absolutament per part meua que les coses s’estan negociant, i quan no és possible un projecte, les coses es fan votant. Al contrari, jo el que intente sempre és que els interessos valencians sempre estiguen per damunt de tot i el pacte amb ERPV hauria desdibuixat la nostra campanya.
Finalment no ha pogut ser. Però et dic una cosa, al final si haguera estat Esquerra Republicana probablement no parlaríem dels temes que interessen als valencians i probablement haguérem estat parlant del referèndum de Catalunya, que és un tema que als valencians no ens afecta gens, més enllà de la posició claríssima absolutament per part meua que les coses s’estan negociant, i quan no és possible un projecte, les coses es fan votant. Al contrari, jo el que intente sempre és que els interessos valencians sempre estiguen per damunt de tot i el pacte amb ERPV hauria desdibuixat la nostra campanya.
Ens queda clar, doncs, que Esquerra Republicana del País Valencià, per al senyor Baldoví, som uns catalanistes i que no ens interessen els temes que afecten els valencians. No és Esquerra Republicana del País Valencià qui va començar a explicar el discurs de -l’ara transversalment acceptat- corredor mediterrani i de l’espoli fiscal, no és Esquerra Republicana del País Valencià qui va lluitar des del Congreso espanyol per aconseguir una reforma de l’Estatut digna, no és Esquerra Republicana del País Valencià qui cada any presenta desenes i desenes d’esmenes als Pressupostos generals de l’Estat per aconseguir inversions per al País Valencià, no és Esquerra Republicana del País Valencià qui compta amb un grup parlamentari propi a Madrid al servei -també- dels interessos dels valencians, no és Esquerra Republicana del País Valencià qui està tractant de millorar la qualitat de vida dels valencians en aquells ajuntaments on estem presents; en algun casos -fixeu-vos en la ironia!- de la mà de companys de Compromís que no creuen en vetos ni en arreglar Espanya des de Madrid en lloc d’arreglar el País Valencià.
I és ací on volia anar. Per a Esquerra Republicana del País Valencià, un valencianista no ha d’anar a Madrid a arreglar Espanya perquè Espanya ens arregle als valencians. Un valencianista autocentrat ha de ser a Madrid per a tractar de guanyar quotes de sobirania, per explicar com sofrim les conseqüències de ser espanyols només per haver nascut -o haver decidit viure- en aquest trosset de terra entre Vinaròs i Oriola, parlem la llengua que parlem i votem a qui votem.
És per açò que em produeix un gran malestar -els confesso que he suavitzat el complement directe- veure un «valencianista» dels que «intenten sempre que els interessos dels valencians estiguen per damunt de tot» -com si el procés d’independència de Catalunya no ens afectàs, a més a més- signant manifestos per a formar govern amb Ciudadanos – l’únic partit que nega el nostre infrafinançament, i que, a més, humilia la nostra llengua.
La «perifèria» ha intentat canviar Espanya des de fa prou més d’un segle; no se n’han sortit ni bascs ni catalans. No crec que ens en sortim nosaltres. A Madrid, ho repetiré, els valencianistes hem de ser-hi per a reclamar allò que és nostre. I en breu, espero, a dir-los que ens n’anem. Que volem viure millor, que no volem que ens governen perquè, mane qui mane allà, ens governen malament. I açò no ho farem governant amb Ciudadanos.
Josep Barberà, president d’ERPV
