En aquestes setmanes que no he comentat les estrenes –quasi uns quatre mesos, encara que els films comentats en festivals com Cannes, Cinema Jove, Santander, etc., suposen una certa coincidència o anticipació a la pròxima realitat– han arribat a les pantalles de la ciutat de València –que no pas a les valencianes- una sèrie d’atractius o importants títols que han passat sense pena ni glòria, o millor encara, amb més pena que glòria. Diuen que han canviat els hàbits de l’espectador i que ara els veuen per ordinador. Als hàbits, els passa que estan esgarrats i molts són els cineastes que se n’assabenten –pocs, què hi farem- del desmanyonat ús de llurs films en les pantalles grans. Qui tinga ganes de comprovar-ho que ho faça. Són/Som legió els qui amb prou faenes hem vist un metro -ara digital- de tan brillant oferta. Una oferta que ve de les mans disgusta des dels distribuïdors independents, cada vegada amb noms i empreses més precàries, a les mans brutes i desangelades d’uns exhibidors sense ànima. Francesco Rosi, ja mort, va fer un film polític sobre els interessos immobiliaris, Las manos sobre la ciudad. Si canviem immobiliaris per cinematogràfics, arribarem a paregudes conclusions. I de vegades, sense canviar.
Dit açò, comentaré que han passat com volant, quasi deambulant sense rumb, films de Terence Davies, Jesús Ponce, Giuseppe Tornatore, dos de Peter Strickland, Oliver Ducastel & Jacques Martineau, Gabriel Ripstein, Paddy Bratnach, Sebastian Borensztein, Marc Crehuet i tants altres. Les visites dels equips, dels directors i actors, van de mal borràs. Ningú coneix ningú. Continuarà.
