S’acaba d’estrenar una pel·lícula sensacional, d’aqueixes que ensenyen a viure i a créixer. S’anomena –en francés− El gust de les meravelles i –en castellà− Pastís de pera amb lavanda. Crec que encara està en cartellera i que funciona prou bé malgrat que la publicitat ha fet molt poc. La pel·lícula va entrar entre les deu primeres recaptacions en el seu primer cap de setmana amb tan sols cinquanta dos còpies. La distribuïdora és Surtsey Films, el cap visible de la qual és Miguel Ángel Pérez, un veterà de la distribució, cineasta amb un parell de llargmetratges −codirigits− en la seua trajectòria. Al director de la pel·lícula, jove “cinquantó”, li diuen Éric Besnard, és fill de Jacques Besnard −un artesà de poc reconeixement amb algunes simpàtiques comèdies en la seua filmografia– i ha escrit, produït i realitzat una notable sèrie de llargmetratges. Dels dirigits per ell, va arribar, pràcticament d’una forma quasi directa, a Canal Plus, una pel·lícula coproduïda i distribuïda per l’extinta Esicma, La sonrisa del payaso (1999), mentres que l’esforçat distribuïdor A contracorriente va estrenar amb prou limitacions –i es pot trobar al seu arxiu− 600 kilos de oro puro (2010). Besnard té mitja dotzena de pel·lícules com a director, unes dinou com a guionista i unes dos com a productor. No és, per tant, un estrany. La seua excel·lent pel·lícula −que tracta de la relació entre una vídua que té cura del seu territori i els seus fruits i un tipus amb una ment privilegiada i una forta dificultat de comunicació− recorda aquella magistral Mis tardes con Margarita (2010), de Jean Becker, amb Gerard Depardieu i Gisele Casadesus. Unes lliçons de cultura i sentiment que a molts espectadors i crítics els dóna pena defensar obertament: hui el mal es paga millor.
Com a exemples del mal, unes altres dues estrenes: Zipi y Zape y la isla del capitán, d’Oskar Santos, i Malas madres, de Jon Lucas i Scott Moore, els guionistes de Resacón en Las Vegas, abominables exemples de cinema per a oblidar.
