de les carpes nedant en el corrent.
L’altre respon, mirant-lo cara a cara:
–¿Com, essent home, jutges l’alegria
d’un peix dins l’aigua?
–Perquè estic content, perquè el meu cor
s’alegra amb l’aigua clara.
Gerard Vergés[1]
Estes paraules em van quedar gravades, perquè mentre les escoltava sentia que les compartia plenament.
Al mateix temps pensava que Joan Ferreres Nos, estigués on estigués, portava ineludiblement interioritzada en el seu cor la cultura del Maestrat. Que la seua terra l’interpel·lava en el seu exili volgut. Recuperar la història i els valors culturals del territori no ha deixat de rosegar-lo per dins.
Quan Thomas Mann va abandonar Europa el 1938, per instal·lar-se als Estats Units, en arribar a Nova York, durant una conferència de premsa, va fer la següent observació: “Allà on sóc jo, hi ha la cultura alemanya.” Sols alguns prohoms del nostre territori poden parafrasejar aquesta frase. Un d’ells és Joan Ferreres Nos. Allà on està ell hi ha la cultura del Maestrat. La seua implicació amb la seua terra no podia admetre que el Maestrat restés com una entitat purament econòmica i geogràfica, turística o folklòrica i desmobilitzada culturalment. Tenia la convicció que havia de fonamentar-se sobre bases culturals, històriques, literàries i artístiques.
Al mateix temps, no sé per què, les paraules de Joan Ferreres Nos em recordaren la conferència que, 10 anys abans, l’escriptor americà David Foster Wallace va pronunciar als estudiants universitaris del Kenyon College que es graduaven aquell any.
David Foster Wallace[2] començava el seu discurs amb una paràbola didàctica protagonitzada per dos peixos i deia així:
– Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?”
I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l’un mira l’altre i fa: “Què collons és l’aigua?’’
De tant en tant, m’havia trobat amb un d’aquests peixos, vells o joves, que ens fan sortir de la peixera –o del bosc, com ens deia Joan Ferreres Nos la tarda del Maestrat Viu–perquè veiem des de l’exterior el sentit del nostreentorn, que tendim a veure des de la rutina.I la rutina entela la mirada. Perquè “sovint –com afirmava David Foster Wallace– les realitats més essencials són les que més costen de veure i sobre les quals més ens costa parlar”.
Però el que és curiós del cas és que conforme he anat participant en la vida cultural del Maestrat, m’he adonat que la trobada amb aquests peixos assenyats no era un fet excepcional.Que els anava descobrint en cada poble del territori. Que estos peixos s’anaven multiplicant. A voltes eren solitaris, a voltes anònims, però que, cada vegada més, tendien a trobar-se i a ajuntar-se, a associar-se en bancs de peixos com constel·lacions d’estreles.
Vaig percebre a poc a poc –potser m’ho vaig imaginar?– que d’eixe univers emanava una música, que no era comarcal, ni regional. Era una música universal. Una música de vent i de percussió que m’enamorava i m’omplia d’energia. La Muixeranga em colpia el cor i m’emocionava. Vaig pensar en Joan Fuster…
Vells o joves, vaig observar que estos peixos tenien unes característiques comunes.Eren peixos que havien après a seguiramb alegria i coratgeel seu recorregut a contracorrent. Que conscientment deien i feien allò que creien que havien de dir i fer. I que en eixa tasca coratjosa tenien per guies la integritat i la dignitat i l’estima de la seua llengua i del seu territori.
I tenien una característica afegida. Nedaven sense poder-se estar d’interpel·lar als que ho feien submergits en la monotonia i passivitat més insubstancial. Tots ells se sentien amb el deure i el coratge de portar la paraula contrària a aquells que tenen la paella pel mànec i tallen l’abadejo. D’incitar i estimular, especialment els jóvens, en la recerca de la nostra identitat i cultura, tal volta ignorada i fins ara aliena als seus interessos. De motivar-los a aportar les seves energies per transformar-lo en un territori millor, renovat.
Amb aquesta finalitat, la col·laboració dels seus intel·lectuals, dones i homes de lletres, artistes, músics, així com la difusió de les seues obres, és imprescindible.Una onada editorial que amere el Maestrat de punta a punta i deixe una bona saó. Es tractaria de posar de relleu l’esperit cultural del nostre territori i de transmetre’l a les noves generacions. La cultura ens fa abandonar la passivitat i ens aboca a l’acció, a cultivar el nostre esperit, l’autoestima i la nostra dignitat.
Eixes dones i homes actuen amb la seguretat de saber que el futur de les properes generacions dels nostres pobles serà millor, perquè així s’ho proposen cada dia. Com diria David Foster Wallace aquesta és una feina que dura tota la vida i que comença quan un mateix en pren consciència. I nosaltres afegim que es convertix en una addicció.
L’escriptor italià Erri de Luca[3], tot recordant un diàleg de la infància, enceta una reflexió sobre el fet que els peixos no tanquen mai els ulls.
Un xiquet li diu a una xiqueta que el mira amb uns ulls com unes taronges:
–Tanca els maleïts ulls, no?
I ella respon:
–No puc tancar-los. I si veiessis tot el que veig, tu tampoc podries.
Com els peixos, quan l’escriptor, l’intel·lectual o el ciutadà ha vist certes coses, més enllà de la superficialitat i de la banalitat amb les que la ideologia dominant ens té anestesiats, ja mai més no pot tancar els ulls a aquesta veritable realitat. I des de llavors sent la responsabilitat i el deure de ser un ciutadà actiu.
El pensador Georges Steiner[4] esmenta la frase del filòsof Martin Heidegger: “Som invitats de la vida”, i diu: “un bon invitat, un invitat digne, deixa el lloc en què ha estat hostatjat, una mica més net, una mica més bonic, una mica més interessant de com el va trobar”.
Això és el que desitgem per al Maestrat.
Joan Besalduch Mateu
Autor de Dotze Campanades, Onada Edicions, 2015
