Fa poc menys d’un any, es presentava en el Festival de Cannes, probablement i segurament el més important que existeix sobre la Terra, la producció nord-americana Carol, de Todd Haynes, un cineasta que ja ens havia deixat patent el seu talent i demostra que sap mirar cap endarrere, als anys cinquanta, i que sap prestar atenció a l’univers de les dones. “Naturalment”, els textos que ha propiciat aquella estrena i, molt especialment, títol i llançament, han insistit poc en la càrrega lèsbica de la història i menys encara en la censura de la fàbrica de somnis de Hollywood sota el codi Hays que, a més d’homosexuals i drogaddictes prohibia en la pantalla les prenyades i els melics. Cal recomanar una vegada més aquell excel·lent documental que era El celuloide oculto, de Robert Epstein i Jeffrey Friedman, film realitzat per aquesta parella, els altres molts treballs dels quals continuen inèdits entre nosaltres. Una modèlica anàlisi de com la censura pot provocar autèntics traumes. Doncs bé, la publicitat – inclosa en el seu cartell- de Carol afirma que “el film està basat en un relat de l’autora d’El talento de Mr. Ripley”. No som uns detractors del film del desaparegut Anthony Minghella, realitzat en 1999, però Patricia Highsmith (1921-1995) és no sols una de les grans autores de la sèrie negra, sinó que també es troba darrere de títols com Extraños en un tren, de Hitchcock, A pleno sol de René Clement ( precisament basada, en 1960, en el mateix relat que l’anomenat film de Minghella), El asesino, d’Autant-Lara, El amigo americano, de Wim Wenders, La celda de cristal i El diario de Edith, ambdues de Hans W. Geissendörfer, El grito de la lechuza, de Claude Chabrol i tantes altres.
Com es pot veure, sota Carol hi ha moltes lectures. Pete qui pete.
