Al tard, com un ritual, dono corda al rellotge del iaio. Amb la freda impressió que em sobreviurà, igual que la bici, la casa. I ma filla tornarà, un dia, a lliurar el rellotge al nét, com una relíquia.
A més, la nostra generació ja no té batalletes per a explicar als néts. Què els podem contar? Que de menuts esquivàvem els automòbils i les motos del carrer? Un viatge a l’estranger, un concert, les nits sense dormir de la jovenesa? A poc a poc s’han esvaït les lloses del passat, però tampoc no hi ha futur, ni l’esperança de tants horitzons que es contradiuen.
Abandono els llums artificials, l’estora del conformisme. Pel camí remullat de lluna m’avinc amb les lleganyes de la nit. El millor reclam per a les aus, i per a qualsevol propietari d’un sistema nerviós decent, és que els arrossars es conservin inundats mesos després de la sega. La sort de les sorts, que cada parcel·la pugui apamar el reflex, un reflex concret, de la lluna de gener.
Escarmentada per tants focs forestals, pels productes químics amb què la tractem a tothora, per la sequera consentida, és ben lògic que a la natura li repugni la nostra presència, fins i tot en aquesta hora pròfuga. Amb més mèrit, doncs, que ara se m’ofereixi amb aquesta dòcil nuesa.
Un gallet de taronja m’espurneja al paladar. Ensumant el llapó eixut, palpant la llevantada que no em permet d’avançar, llepo aquest paradís suplent, a l’alçada del que els meus difunts em preparen.
