Al món del Islam es té la creença que, a cada persona, quan naix, el profeta li ha escrit el llibre-guió de la seua vida i cada una de les coses que li puguen passar, bones o dolentes, són proves que ha de superar un bon creient i, segons com ho faça, arribarà o no al paradís.
Els catòlics de per ací, funcionen més o manco paregut, això sí, tenen una mena de “comodí”, com a les baralles, que és allò de la confessar-se i combregar, amb la qual cosa poden cometre qualsevol tipus de crim o malesa i, tot seguit, es confessen, combreguen i ja estan perdonats per acomençar de bell nou. I encara hi ha una cosa que tanca el cercle de la impunitat: els pecats, les malifetes que es confessen a un confessionari no poden ser mai airejades, comentades ni divulgades pel receptor, és a dir, el confessor, perquè queden emparades per un concepte:
El secret de confessió.- Obligació i dret que té el sacerdot d’abstenir-se de revelar el que el penitent li ha confessat en el sagrament de la penitència.
És anomenat també sigil sacramental. D’aquesta obligació, només el pot dispensar el mateix penitent. La revelació del secret comporta la pena d’excomunió.
Feria Nadal. Teatre circ Cirujeda
Tot açò ve a compte del famós pacte-no pacte o caireta de cagar…, vés a saber, que tant ha marejat els periodistes, polítics, tertulians i, com no, “l’opinió pública” al llarg de la setmana, mitjançant el qual i, segurament, sota el patrocini de la Divina Providència (… Relatiu o pertanyent a la providència divina, hiperbòlicament Oportuníssim. ) —no podia ser d’altra manera— ha estat escollida com a “presidenta de las Cortes Generales” la senyora —exministra ja— Ana Pastor que, amb el panorama que té per davant, haurà d”emular Catalina d’Erauso, altrament coneguda com “La Monja Alférez”, per aclarir-se en un Parlament tan quartejat com el que té.
Per entendre aquest nomenament que ha deixat un tant sorpresa part de la parròquia, caldria esbrinar què tenen en comú els partits que l’han fet possible, després de dir-se més que a un gos, mentar el nom del porc i faltar-se al respecte a totes hores, dia per altre i el del mig, amb una demostració de cinisme, intolerància, menypreu, impudícia i desvergonyiment que deixa bocabadada la seua feligresia. Què tenen en comú deixant a banda allò de tapar-se les vergonyes i la falta de moralitat? Doncs, que són tots de dretes —des dels més rancis als que van de “modernos”— i el lligam definitiu: són tots d’anar a missa, des del PP a C’s, i des de l’ESJ-PNV a CDC-PDC o com es diguen ara, d’ací ve que jo ho anomene “el pacte del confessionari”… Aneu entenent de què va la cosa?
Tinc un gran respecte pels veritables creients, sempre l’he tingut, i conec moltíssimes persones rectes, honestes, que van a missa però… això de les males companyies s’ho han de fer vore i saber destriar… aquella paràbola del “trigo y la cizaña” i tantes altres.
Malgrat tot, allò més lamentable i que dóna la veritable dimensió d’aquests polítics falsaris, manifassers i covardots que tiren la pedra i amaguen la mà és allò de negar l’evidència, com els xiquets, i amagar-se darrere del “jo no he sigut” i negar-se a reconèixer, assumir i fer públic un acord vergonyant i una esperpèntica falta de respecte pels seus electors i coreligionaris, fins al punt que veus com Marc Castells—entre d’altres—, alcalde d’Igualada, vicepresident de la Diputació de Barcelona i flamant dirigent del nou PDC va declarar, avergonyit, als micròfons de Catalunya Ràdio que “no es pot tractar la gent d’idiota”. Doncs sí, Marc Castells, l’heu tractada d’idiota i li heu pres el pèl… vaja un botó de mostra i tota una declaració de principis per a començar amb el nou PDC. Collons quin personal. Arre gos!
Una cosa sí quehem tret en clar d’aquest circ —que riu-te’n, tu, del Cirujeda, que posaven cada any a l’Albereda quan començava la Fira de Juliol—i és que el peperos-salvapàtries poden pactar amb els “independentistes que volen trencar España (‘la cañí’), sense que se’ls caiga la cara de vergonya —a uns i a altres, perquè no en tenen— i sembla que sols ells tenen bula per a fer-ho sense cap escrúpol, amb connivència amb els C’s de Ribera —els seus acòlits—, que borden i borden —aquest és el seu paper al circ— com els gossets volantiners de fira amb el llacet blau al cap.
Esperarem la segona part de la funció, la propera setmana, per veure com acaba açò, si en comèdia, pantomima, drama… o a cairades com el ball de Torrent, que tot podria ser.
‘Redeula’ quins personatges! ‘Recollons’ quins paperots!
