Obituari

Tots els estius, potser per la mancança de notícies, els mitjans de comunicació es fan ressó de les morts de diferents personalitats, entre elles gent del cinema. Fa uns mesos, Carles Flavia s’acomiadava d’aquest món publicant una esquela que deia Capri c’est fini. En les darreres setmanes –deixarem en pau Michael Cimino, més reivindicat mort que viu–, les desaparicions físiques de Pedro Costa Musté, Abbas Kiarostami i Bud Spencer. El primer, català i fan del RCD Español, va destacar com a productor i director –s’havia format en la Escuela Oficial de Cine en el temps de Francesc Betriu i José Luis García Sánchez–, així com per dirigir, posteriorment, el periòdic El Caso que, per la seua condició de crònica de successos, permetia burlar amb més habilitat la censura franquista. Va ser productor i animador de la sèrie televisiva –probablement, una de les millors propostes de TVE– La huella del crimen, sobretot en la seua primera època amb realitzadors com Juan Antonio Bardem, Pedro Olea, Ricardo Franco, Angelino Fons, Vicente Aranda… Amb Vicente, va produir l’excel·lent Amantes i, amb Ricardo Franco, La buena estrella, dos grans pel·lícules del cinema espanyol. Va dirigir diversos episodis en l’esmentada sèrie i uns llargmetratges que van deixar veure les seues inquietuds socials −El caso Almería, Redondela, El crimen del cine Oriente, Una casa en las afueras, Acosada, Mi hijo Arturo− i va participar en el documental Los que quisieron matar a Franco… Un home inquiet i molt actiu de qui seguíem esperant lliuraments.

Una cosa pareguda pot dir-se del segon, un dels grans noms del cinema iranià, la SEMINCI de Valladolid li va dedicar una retrospectiva en la qual poguérem fruir curtmetratges i llargmetratges que no havien arribat a les nostres pantalles. La realització, i els premis obtinguts, de films com ¿Dónde está la casa de mi amigo?, Y la vida continua, A través de los olivos, El sabor de las cerezas, El viento nos llevará, Ten, l’europea Copia certificada, etc,. el confirmaren com un gran cineasta imprescindible, amb qui ens trobàvem en festivals com Cannes, Locarno o Gijón, on va rodar un dels episodis del seu sensacional Five, encara inèdit entre nosaltres…

El tercer, potser el més popular, s’anomenava en realitat Carlo Pedersoli i s’havia fet famós repartint galtades: Le llamaban Trinidad, Le seguían llamando Trinidad, La colina de las botas, Par Impar, i tantes altres, al costat de Terence Hill (Mario Girotti en una part de la seua filmografia) o en solitari, en cinema o en televisió, generalment aprofitant un físic que l’havia convertit de molt xicotet en un destacat esportista i a qui saludàrem personalment en una de les edicions del desaparegut (massacrat) festival de comèdia de Peníscola.

Als tres, per una o altra raó, els trobem a faltar. No deixa de ser curiós que els tres tingueren un destacat paper en la Història del País Valencià… I, ara, a punt de tancar, ens arriba la trista notícia de la desaparició física d’Emma Cohen. La pel·licula Bruja, más que bruja, de Fernán Gómez, que aviat torna a les pantalles, es queda sense cap representant viu entre actors i creadors.