Noms de guerra i memòria

Cal recuperar fins i tot els més petits detalls de memòria d’una etapa històrica que l’Administració franquista va enfosquir a partir de l’any 1939 i els següents. A més ho va fer dintre d’un clima de terror. Dic clima de terror conscientment, encara que a alguns nostàlgics –o conformistes– pot sonar-los dura l’expressió. Afig també que el règim de 1978 no ha donat encara tota la claror que el tema mereix. Prova d’això és que cada dia descobrim noves associacions que sense cap ajuda de l’Estat –o molt poques– estan treballant per la recuperació de la memòria històrica en diferents camps. Estem convençuts del dret que tenim per exigir a l’administració de la Generalitat Valenciana que pose els mitjans adequats per obrir camins i posar les llums necessàries a tantes ombres que encara queden d’aquella època. Tant de bo el que ara diuen la segona transició es fera càrrec d’allò de tantes coses que queden pendents.

Hui m’abellix rememorar petits fragments d’aquella història com són els noms “de guerra”. Els noms que posaven algunes famílies republicanes als nadons que inscrivien al Registre Civil durant el temps de la Segona República. Noms que el règim franquista va anul·lar als llibres per una llei retroactiva que imposaren per no coincidir els noms amb el santoral romà.

En èpoques de llibertat de pensament, hi ha individus que s’ho creuen de debò i són propensos a manifestar creativitat, imaginació i coherència amb el seu posicionament ideològic. Per això un sector d’individus van intentar eixir-se’n d’esquemes socials que havien imposat determinades ideologies i religions imposant en simples actes administratius una ètica i estètica fonamentalista més que qüestionable.

_{Noms il·legals}

La República va obrir les portes a la llibertat donant opció a la societat a qüestionar la moral catòlica com a única fórmula ètica de vida. Va haver-hi un desig d’alliberar costums sotmesos a la religió per tal de ser més coherents amb la constitució republicana, la natura i les actituds personals de cadascú. L’exemple d’acabar amb l’exclusivitat de l’onomàstica del santoral catòlic en els nadons és una bona prova. Així doncs, va donar l’oportunitat d’inscriure al Registre Civil noms al·legòrics a la llibertat, a la natura, a personatges populars del moment, etc. En aquest sentit van haver-hi noms tan curiosos com Armónica, Helios o Selvamar, entre altres.

Així i tot, he de fer constar de manera ben clara i contundent, perquè no hi haja el més mínim dubte, que de cap manera els noms del santoral catòlic estaven prohibits. Ho puc dir amb seguretat després d’haver fet un buidatge dels llibres de naixements al Registre Civil de Cocentaina durant l’etapa 1931-1939. Qualsevol que siga curiós pot mirar aquestos llibres que són públics i s’adonarà que, a més dels noms de “guerra” hi ha gran quantitat de noms tradicionals del santoral cristià. El meu per exemple és un del santoral cristià nascut en aquell període on hi havia llibertat per inscriure els nadons amb el nom que consideraven adequat. Potser les famílies més sensibilitzades ideològicament i propenses a un canvi cultural, iniciaren aquesta nova etapa amb noms que en aquell moment estaven de moda. Pel nom d’algunes famílies que he pogut identificar em confirmen que eren persones idealistes i militants de partits o sindicats d’esquerra, que després pagaren ben car l’atreviment. És la prova més evident que hi ha sectors de la societat que creuen que la llibertat ha de ser condicional a la seva mida; és a dir, la que emana de la seves conviccions ideològiques i religioses.

_Helios

Una àmplia majoria va continuar registrant els fills amb noms del santoral, sobretot durant la primera etapa de la República. Fou a partir de l’estiu i tardor de 1936, després del cop d’estat feixista, en plena revolució cultural, social i econòmica, quan va haver-hi el més alt percentatge de noms d’infants que res tenien a veure amb el santoral cristià.

És innegable que alguns dels espais de llibertat que la República oferia a la societat, no obligava cap persona; sols afectava aquella part de la societat que volia lliurement fer-ne ús. Cap persona tenia prohibit ser fidel a la seva pròpia consciència i moral, però els dogmàtics de sempre van entendre que allò eren lleis «depravades, marxistes, antiespanyoles i contràries a la moral catòlica», que podien destruir la societat.

D’aquella època són aquesta petita mostra com: Durruti, Germinal, noms que feien olor a anarquisme. Edison, relacionat amb la tecnologia i inventiva. Floreal, Hèlios, Natura, etc., noms relacionats amb el naturisme. Els noms més freqüents i poden coincidir en molts pobles per la marca ideològica són Lenin. N’hi han molt nombrosos com Liberto, Liberta o Libertad, era un important eslògan d’aquell moment. La major part d’aquestos «noms de guerra», pràcticament els més polititzats, van ser inscrits després del 18 de juliol de 1936, detall que cal destacar per entendre millor determinades actituds radicals d’aquell moment.

De tots els noms de guerra que he trobat, almenys el que més em va colpir a més d’Hèlios, el déu sol, va ser Friné, nom amb què José Selles Pérez va registrar la seva filla, nascuda el 13/07/1937. Friné, com vaig poder comprovar, és un personatge mitològic de l’antiga Grècia que fou entre altres coses musa i model d’escultors grecs. El fet que un sindicalista de la CNT posara Friné de nom a la seva filla, demostra un nivell intel·lectual per damunt de la mitjana. Era la formació rebuda als ateneus llibertaris.

_Friné

Un ban del pregoner anuncia als pares que havien d’anar a canviar els noms “il·legals”. En aquesta data molts d’aquells pares estaven a la presó o exiliats. No és de veres que canviaren el nom pel sant del dia que van nàixer, perquè a Cocentaina ningú coincideix.

Algunes persones nascudes en aquella època se sorprendrien si miraren els llibres del Registre Civil. Perquè, eixa és una altra, n’hi ha moltes d’aquelles famílies que mai es van dir al fill/a el nom en què havien sigut inscrits al Registre. Seria per vergonya, por o penediment? Veges tu a saber!