Un llibre de Josep Clara que delata l’amiguisme existent entre el franquisme, les forces de l’ordre del règim i el nazisme.
Un amiguisme més que patent, però que molts, davant la barbàrie nazi, van tractar de negar.
Aquest amiguisme confirma que Espanya va ésser utilitzat, també, com a vaixell de fugida, assentament o com a mascarada….
Allò que ens explica Rafael Dalmau, editor:
Durant el temps que els homes de Hitler van ocupar França, entre el novembre de 1942 i l’agost de 1944, la frontera dels Pirineus Orientals va ser controlada pels alemanys i militaritzada al sud per la dictadura franquista. A la vora de la ratlla, les relacions entre nazis i franquistes van ser intenses. A l’Alt Empordà i la Cerdanya, la presència nazi va constituir una plataforma ideal per a l’espionatge, la propaganda, el contraban i el trànsit de divises i de fugitius que cercaven la salvació a l’altre costat de la línia divisòria.
Josep Clara és doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat de Girona. S’ha interessat per la historia política i social del Sexenni Democràtic, la II República i el franquisme. Entre les darreres obres publicades destaquem Santiago Sobrequés i Vidal. La història al servei d’un país i Els búnquers de la costa catalana. Patrimoni militar en temps de guerra, 1936-1939.
Aquest escriptor i investigador ja va conversar amb nosaltres sobre el llibre Manolet Sabaté, aprenent de maqui.
Cazarabet conversa amb Josep Clara:
-Al règim nazi, l’Espanya del franquisme, a banda de per a provar armament −com a laboratori d’armes i estratègies− li va vindre molt bé per a tindre les espatlles ben calentes durant el conflicte, no?
-Els alemanys van ajudar els espanyols de 1936 i els facilitaren mitjans per guanyar la guerra. La col·laboració i predilecció dels franquistes per ells, en el decurs de la II Guerra Mundial, fou una conseqüència lògica de reconeixement i sintonia, malgrat les declaracions oficials de neutralitat o no bel·ligerància.
-Cal recordar que la Península Ibèrica és un lloc privilegiat des del punt de vista de la geoestratègia.
-La Península fou un lloc estratègic per a les activitats de rereguarda alemanya i la realització de negocis.
-S’ha parlat molt d’aquella reunió a Hendaia… Què ens en pots dir tu?
-A Hendaia es trobaren dos dictadors, cadascun amb el seus interessos particulars. Tractaren de l’entrada d’Espanya en la guerra al costat de les potències de l’Eix, però Hitler no donà suport a les reivindicacions de Franco sobre territori africà.
-Com eren les relacions a peu de frontera entre franquistes i nazis?
-Les relacions entre agents nazis i franquistes foren cada cop més intenses. Els militars alemanys van poder travessar la frontera i moure’s per Figueres tranquil·lament. Per a la gent de les poblacions properes a la frontera, la presència alemanya despertà admiració i alhora recels, ja que s’enduien una part del menjar de les botigues en un moment en què el racionament i l’estraperlo eren habituals.
-En quines coses s’entenien més per a col·laborar?
-En l’intercanvi d’informació i contrainformació, l’extradició de persones per procediments irregulars i en els negocis.
-Per a les persones que fugien dels nazis, aleshores, no hauria d’ésser tan senzill com pareix posar el primer peu a terres dominades pel franquisme?
-Travessar la frontera comportava molts riscs, perquè estava militaritzada i l’orografia dels Pirineus complicava el pas dels evadits, però existiren xarxes d’evasió i punts de suport que ajudaren de manera impagable els que fugien de l’horror nazi.
-Van establir ja en temps de guerra un lloc i una via per escapar en cas de perdre la guerra?
-Lògicament sortir cap al sud era un camí previsible. Els passos de l’Alt Empordà i la plana de la Cerdanya foren una sortida adient en el moment de la deserció i en el moment de la derrota.
-Però molts s’hi van quedar ací. L’Espanya del franquisme va allotjar no pocs nazis…
-Els nazis, un cop derrotats, van trobar un refugi a l’Espanya de Franco. Caldes de Malavella, amb els balnearis, esdevingué un lloc ideal per acollir els agents afavorits. Els soldats i funcionaris de duanes, en canvi, van anar a parar al camp de Miranda de Ebro.
-La complicitat del règim franquista i les atrocitats nazis no es van jutjar mai… Si no es jutja el règim franquista i les seves atrocitats serà difícil que fiquem totes les cartes damunt la taula, no?
-Sí, és un aspecte pendent que en la transició política no es va voler tractar. Van canviar les formes, però molts funcionaris −policies i jutges, per exemple− continuaren en llocs de responsabilitat.
-Les deportacions anaven i venien entre els nazis i els franquistes. Se suposa que es passaven la gent que interessava “ajusticiar” o atemorir d’una banda o l’altra, no?
-Evidentment. La persecució dels exiliats espanyols en territori francès va comptar amb la complicitat i col·laboració de les autoritats alemanyes. Companys, Peiró i altres persones més anònimes en foren víctimes.
-Has investigat nazis residents a les nostres terres?
-La documentació que jo he vist no permet resseguir la pista dels alemanys. Ja ho han fet altres investigadors.
