Sens dubte, malgrat la importància i definits valors del siri Ossama Mohamed i els mèrits de tants altres cineastes i nous films, l’estrela d’aquesta edició, més enllà de la injustificable i absurda absència de Silvia Scola, va ser el record-homenatge al cineasta Ettore Scola amb la projecció de la seua darrera pel·lícula –Che stranno chaimarse Federico (Qué extraño llamarse Federico− i de la pòstuma, realitzada per les seues filles Paola i Silvia, Ridendo e scherzando, que es projectava en el Palau de la Música, en la sessió de cloenda, presentada per Mario Patané, sicilià, vell amic de València, qui a més de recordar-nos el mestre verbalment −que l’anomenava “Marione”− ens va regalar un muntatge de cinc minuts de cartells i fotos de la llarga i aplaudida trajectòria del mestre Scola servit amb música d’Armando Trovajoli. Un emocionant comiat a un encontre farcit de cites antològiques, sentit reivindicatiu de la cultura i dels ponts de la Mediterrània i tremendament atent als recorreguts dels seus cineastes, com l’algerí Merzak Allouache, premiat en l’edició de fa uns pocs anys i present en anteriors convocatòries de la Mostra de Cinema del Mediterrani, o Madame Courage, el qual, present en la Mostra de Venezia de 2015, inaugurava aquests apassionants deu dies presidits per un suggestiu cartell dissenyat per Javier Mariscal.
La música −tres recitals en el Palau de la Música i un en el Claustre de la Nau– ens ha procurat grans troballes i emocions, amb la millor assistència de públic, de la mà de la síria Noma Omram, la sahrauí Aziza Brahim, els balcànics Besarabia, els rifenys Agraf Band, els xipriotes Monsieur Domani, el jazzista valencià Albert Sanz, el Cor de l’Eliana i la Gayano Womens Band, mentre que la resta de les seccions ha comptat amb distingits escriptors i poetes, circs solidaris i exposicions imprescindibles (la UPV amb professors i alumnes coordinats per Amparo Carbonell, David Segarra i les seues fotos, les propostes de Nacho Errando, el mapa del cinema mediterrani…).
