També en les darreres setmanes s’han anat produint estrenes, algunes d’elles suficientment exitoses com per a posar-se a tremolar. És el cas de
Los del túnel, de Pepón Montero, en la qual –malgrat un brillant i desaprofitat repartiment- no aconsegueixen arrancar-nos un lleu somriure. Al contrari, les vicissituds de tots i cadascun dels personatges només ens provoquen somnolència. Més ambiciós, més amè, encara que prou inútil, resulta
Proyecto Lázaro/ Realive, de l’experimentat Mateo Gil, un relat de ciencia-ficció que ens invita constantment a evocar les troballes humorístiques de Woody Allen en
El dormilón, gloriosa paròdia del misteri de la hibernació. Menys nord-americana, menys presumptuosa, igualment inútil i amb més paranys que una pel·lícula de xinesos,
Contratiempo, d’Oriol Paulo (responsable de
El cuerpo –una amiga diu que tots els paranys i resolucions d’aquest cineasta són massa pareguts-), un relat d’intriga interpretat per Ana Wagener, Mario Casas, Bárbara Lennie i José Coronado, entre altres, mancat d’un mínim de rigor i allunyat per complet de la realitat dels personatges i llurs relacions. La casualitat regna per tot arreu.
La decepció de no haver pogut vore encara –va passar per València com una exhalació– El faro de las orcas, de Gerardo Olivares, va emparellada a la superficial i elemental María (y los demás), òpera prima de Nely Reguera, una obra mestra comparada amb les vulgaritats citades, que protagonitza una entregada Bárbara Lennie i que, almenys, compta amb personatges prou creïbles. Presentada en el festival de San Sebastián, la seua presència en premis com els Gaudí o en els Goya, fan d’aquesta coproducció galllega, de limitadíssim pressupost, un film que paga la pena conéixer. Més decebedor, ara que parlem de nominacions, resulta Les amigues de l’Ágata, fotografiat, escrit i dirigit pel col·lectiu format per Laia Alabart, Alba Cros, Laura Riusi Marta Verheyen, una producció de la Universitat Pompeu Fabra que ha despertat simpaties ben alienes a uns resultats absolutament estèrils en els quals l’avorriment de les vides -és un dir- de les protagonistes i les seues excursions pijillas aconsegueixen contagiar al respectable.
Diuen “respectable públic”, però moltes de les pel·lícules que vegem no fan la impressió de respectar res.
