Torne a comentar una sèrie de llargmetratges que han arribat recentment a les pantalles de les sales comercials, en versió original molts d’ells, sobretot perquè algun és espanyol. Ens quedàrem fa unes setmanes amb
La juventud, Cola, Colita, Colassa; Mia Madre, Eva no duerme, Truman, A cambio de nada, Techo y comida i La academia de musas, alguns dels quals segueixen en cartell. En el temps transcorregut i sense que tinguem noticia d’una possible actuació dels espectadors –al cap i a la fi, els més sofrits i víctimes de la cadena- les brillants companyies de distribució i exhibició han anat estrenant o programant, com es preferisca, una col·lecció de títols on torna a haver, com en la vinya del Senyor, un poc de tot.
Entre les espanyoles, El mal que hacen los hombres, del lleidatà Ramon Termens, una espècie de sèrie B tractant d’imitar determinats models del cinema mexicà- encara que filmat a Catalunya- i proposant un cul-de-sac que no acaba de funcionar; Vulcania, de José Skaf, amb un bon repartiment i una superficial i convencional trama; La decisión de Julia, de Norberto López Amado, una pel·lícula protagonitzada per Marta Belaustegui la posada en escena de la qual invita a pensar en un model ranci dels anys cinquanta, y Cien años de perdón, de Daniel Calpasoro, un thriller d’atracament bancari i corrupteles, ambientat en València, capital de la corrupció –escrit per Jorge Guerricaechevarría, guionista habitual de Daniel Monzón i d’Álex de la Iglesia-, una coproducció amb bones maneres, capaç d’invitar a oblidar la vulgaritat ‘made in USA’, encara que molt elemental en els traços de trama i de personatges.
El abrazo de la serpiente de Ciro Guerra.
A més, han anat estrenant-se importants films com, com el colombià El abrazo de la serpiente, de Ciro Guerra, ja premiat en Cannes i aplaudit en altres molts festivals; Mustang, de Deniz Gamze Ergüven, un film turc que aborda els problemes de la dona en un entorn indiscutiblement patriarcal a partir de les vicissituds d’un grup de germanes, i altres de menor interès i freqüentment polèmics, com Sufragistas, de Sarah Gavron ( va arribar a meitat de desembre, però ha estat adoptat fins i tot per celebracions del 8 de març), Dioses, de Lukas Palkowski, La habitación, de Lenny Abrahamson, Elser/ 13 minutos para matar a Hitler, de Gregory Allan Williams, El amor es más fuerte que las bombas, de Joachim Trier, Remember, d’Atom Egoyan, i Anomalisa, de Duke Johnson i Charlie Kauffman, una combinació d’amargor i dibuix animat que acaba cansant i avorrint.
El abrazo de la serpiente de Ciro Guerra.
Com heu deduït, deixe ¡Ave, César!, els germans Coen (jo preferisc anomenar-los Coents o Coen’t) per a un article monogràfic. Pròximament.
