Una de les coses que més els agrada als sicilians és la llibertat. I a qui no?, em preguntareu. Crec que als valencians no ens agrada massa. La llibertat és una paraula massa gran. És una paraula amb doble “l” i això la fa superba, però també perillosa. Qui no té por que la llibertat li caiga damunt i li xafe com si fos una simple papallona? La llibertat implica sacrifici, la llibertat implica dir allò que no funciona i, per tant, que et marginen, que et maten de fam, que el poder t’arracone fins que muires o et plegues a la seua voluntat. Pense que és millor morir dempeus que viure de genolls i tant de bo aquest pensament estiguera més estés.
El cas és que els palermitans són especialistes a mostrar, obscenament, la seua llibertat. I una d’eixes manifestacions és la venda de menjar pel carrer. No hi ha regles, cadascú pot fer el que li vinga en gana. La policia mira cap a un altre costat i no es compleix, pràcticament mai, cap regla sanitària. A vegades em pregunte per què no tanquen aquestes parades d’alimentació clandestina, però després de conéixer l’índex de l’atur es pot entendre. I em fa enveja. Per què no puc vendre jo les meues truites o la meua paella pel carrer? Tal volta tinga més èxit com a cuiner que com a dramaturg.
Qui són els bons venedors de menjar de carrer i quins els roïns? No sabria dir-ho, crec que és una cosa de sentit comú però, com que aquest és el menys comú dels sentits, recomane anar als llocs autoritzats. Als sicilians els agrada molt passejar, beure a les places (allí no està prohibit) i fer un mosset ràpid. Per això han desenvolupat una autèntica gastronomia per portare via que em sembla, francament, deliciosa. Pots escollir entre l’sfincione, una sort de pizza, molt semblant a la nostra coca, coberta per un suc (fet amb tomaca, formatge i carxofa) amb rodanxes de tomaca sicilià i un poc d’oli. Una altra opció és el pane con panelle i croquè, un entrepà farcit amb uns quadrats fregits que es fan amb farina de cigrons i julivert i unes croquetes fetes amb creïlla i farina de cigrons. Quan et donen l’entrepà li pots afegir una mica de pebre, sal i suc de llima.
Però la cúspide de la cadena tròfica dels menjars de carrer es disputa entre il pane con la meusa (milza en italià) i l’arancino. El primer és el meu favorit, pel que us parlaré un altre dia i li dedicaré una publicació exclusiva a aquesta autèntica delícia. L’arancino és una pilota d’arròs farcida, empanada i fregida que es transforma en una mena de croqueta d’arròs. Les variants més típiques són dos: la de ragù (replena amb una salsa de tomaca, amb carn i pèsols) i la de burro (replena amb mantega, pernil dolç i mozzarella), però també es fan farcides d’espinacs i mozzarella; salsitxes i xampinyons; salmó; pesto; gambes; pollastre; emperador o frutti di mare.
L’arancino és molt típic a Palerm i a tot Sicília. A Palerm te’l trobes amb forma de pilota, però a Catània el més probable és que tinga forma cònica, tal volta per a reivindicar com a propi el volcà Etna. A vegades, quan passege pels carrers de la ciutat, arancino en mà, pense que aquest tipus de menjar és en realitat l’evolució de la paella per a portar. En un temps en què no existien les carmanyoles, els sicilians van inventar aquesta croqueta d’arròs per a poder anar a treballar amb la seua particular paella.
Per als amants d’aquest tipus de menjar els recomane visitar dos llocs: el Bar Touring (Via Lincoln, 15), on es poden trobar els arancinos més grans de tota la ciutat i a un preu increïble: 1,80 euros. L’altre lloc, molt més cool i amb sabors més estranys és el Ke palle! (Via Maqueda, 270). I, ara, m’acomiade, perquè m’està esperant el meu arancino.
