Quan va començar la Guerra Civil l’estiu de 1936, no sé si hi hagué algun tipus d’emigració per fugir del conflicte. Quan sí va haver-hi una autèntica diàspora de republicans fou el 1939 fugint de la repressió franquista. Els que perdien la guerra els quedava ben clar el que anava a ser el franquisme pel que veien fer a l’exèrcit “nacional” a les zones que ocupaven. Per això, un gran contingent de republicans que s’havien involucrat en les institucions democràtiques intentava fugir. Els republicans del País Valencià fugiren per dos llocs: els que estaven a Catalunya ho feren pels Pirineus, després que el govern francès reconegué el govern de Franco; altres ho feren principalment pel port d’Alacant on es van concentrar molts milers de soldats i civils els darrers dies de març de 1939. N’hi hagueren més evacuacions per altres llocs, tot i que no foren tan massives.
Els que creuaren els Pirineus foren reclosos en camps de concentració francesos en condicions dubtoses de refugiats. Els que ho feren pel port d’Alacant es dugueren a Orà, colònia francesa, on no tingueren millor tractament. L’evacuació va patir de moltes mancances. Un vaixell, l’Africa-Trader, va salpar el dia 19 cap a Orà; un altre, Stanbrook, ho féu el dia 28 de març a les 11 de la nit amb 2.638 passatgers. En van quedar sense poder embarcar prop de 15.000.
Una carta plena d’humanitat
Quan va arribar l’
Stanbrook a Orà encara es trobava al port l’
Àfrica-Trader. Totes dues embarcacions van quedar bloquejades al port en quarantena amb unes condicions d’higiene i de fam infrahumanes. Fins al 27 d’abril, quan la situació era insuportable –hi hagueren dos suïcidis– no es va fer una desinfecció dels vaixells. Finalment, vacunats i fitxats van poder baixar a terra com a presoners.
El final de la Guerra Civil va partir la vida de la majoria de valencians, però especialment els exiliats passaren per un “calvari” que es deixà per sempre traumatitzats. Milers i milers de republicans, tant els que anaren a França com els d’Algèria i a altres llocs, ho passaren tant malament –o pitjor– que els que foren empresonats ací. L’únic conhort era haver-se salvat d’una possible mort.
És per això que caldria retre’ls un homenatge que mai no serà suficient. Sóc conscient que és tard i que la gran majoria ha desaparegut; però cal afirmar que si la societat en general ha perdut la memòria ignorant-los ha sigut en part per les tímides lleis de memòria històrica que a més són boicotejades per la mateixa Administració.
Com a mostra de tants milers d’exiliats permeteu-me deixar constància d’uns pocs de Cocentaina. Són persones que poden servir de testimoni de tants altres que no solament quedaren destrossats en vida, si no a més a més, els apartaren en plena joventut de la família, dels amics i dels paisatges que formaven el seu bressol. Fou un flagrant atac als drets humans de:
Garcia Pla, Juan, (a) Marres, de 38 anys d’ofici sabater. Militant de la CNT va ser elegit cap del Comitè Revolucionari de Defensa (CRD). Té unes memòries inèdites. El 1929 i el 1934 ja va estar empresonat per activitats sindicals. Fou evacuat en el port d’Alacant en l’Africa-Trader amb destinació a Orà, on va estar reclòs en un camp de concentració. Després de malviure en diferents treballs, va poder al 1950 cridar a la seua muller per viure junts a l’Alger. El fill i la filla quedaren sols a casa. Fins al 1967 no va poder tornar de visita al seu poble. L’any següent, ja jubilats, van decidir tornar a Cocentaina però no va rebre el vistiplau d’autoritats locals. El 1970, al cap de 31 anys, va aconseguir la repatriació per instal·lar-se definitivament a Cocentaina. Per la seva cultura associativa es va incorporar al Centre Excursionista Contestà i uns anys després fou un dels que iniciaren l’Associació de Jubilats de Cocentaina.
Martí Palacios, Batiste (a) Panorra, de 46 anys, del tèxtil, militant de la CNT i membre del CRD. Va presidir com a alcalde l’últim Consell Municipal el 24/03/1939, on deixaren una acta que mostrava amb una total transparència el final d’aquella etapa. Va ser evacuat del port d’Alacant a l’Stabrook, darrer vaixell que va sortit cap a Orà, on fou reclòs en un camp. Cal dir que, tot i que no figura en el llistat de l’Stabrook, hi ha testimonis que ho acrediten. Treballant en el que podia, el 1956 va poder reclamar a la muller i un fill menor. Altres dos fills eren casats i un tercer frare. Va tornar el 1969 a Cocentaina on va rebre la visita de forces locals que l’aconsellaren que no es deixara veure pel poble. Va morir el 1971 quan tenia 78 anys, envoltat per l’estima de la família i la indiferència del veïnat i l’Administració.
Martí Palacios, Salvador, (a) Panorra (germà de l’anterior), de 41 anys, d’ofici llibreter i escrivent i corresponsal de premsa, també militant de la CNT. Durant la Guerra Civil va protegir a sa casa un frare franciscà que era parent seu. Va ser evacuat amb el vaixell Stabrook junt al seu germà major Batiste. Aquest si figura en el llistat del darrer vaixell. Pels anys cinquanta va reclamar la seva muller que va anar a viure a Orà, deixant al seu poble dos filles i un fill. Va morir abans que li permeteren tornar al seu poble.
Ribes Garcia, Antonio de 42 anys, d’ofici sabater i militant de la UGT. Fou regidor socialista des del 1931 i gerent d’una cooperativa de sabates. Va ser evacuat a l’Àfrica-Trader a Orà. Havent tingut diferents treballs ben prompte es va fer malalt, lluny de casa i de la família; finalment va morir el 1947.
Torró Valls, José. Desconec l’edat concreta que tenia tot i que era un jove recent casat, d’ofici sabater. Evacuat a l’Àfrica-Trader anava acompanyat de la seva muller embarassada d’una xiqueta, la qual nasqué a Orà. Estant en quarantena al port d’Orà i veure arribar l’Stabrook, va saltar al mar i es va apropar al vaixell per saber si venien els paisans que havien quedat. L’ajudaren a pujar a l’Stabrook envoltat d’una gran ovació que va rebre dels passatgers dels dos vaixells que ho miraven atònits. Efectivament, va poder donar una entusiasta abraçada als germans Panorra. He fet menció d’aquest fet esportista per dir que l’amic Torró ben prompte va perdre la salut i els companys l’aconsellaren tornar a casa. A finals de 1941 tornà a casa i de seguida anaren a detindre’l. Va haver d’intervindre un metge certificant la greu malaltia. Abans de Nadal, als onze dies d’haver arribat va morir. Cap dia van deixar d’anar els falangistes a insultar-lo amb la seva presència.
He fet una xicoteta mostra de milers i milers de republicans que fugiren buscant refugi humanitari a Algèria. Voldria saber si en algun lloc hi ha algun monument que ens recorde els exiliats del franquisme. Podria ser que l’absència d’un lloc on retre homenatge i record als exiliats, siga la mida de la sensibilitat que hi ha en l’Administració.
