Primari com sóc, el conreu de la terra m’estabilitza i em regenera, i enguany, amb les tronades d’estiu, endemés em reconforta perquè aquesta aigua beneïda sobre el secà de la Calderona i l’Espadà en general i les oliveres en particular, estan salvant de moment el collitó d’olives que, si res passa, tindrem a la tardor després de dos o tres anys de minsa collita… el que vol dir oli per a casa d’aquells que, d’això de l’oli propi hem fet una fita familiar que marca el tomb de l’any.
Això d’anar tota la família a plegar olives, és un costum ancestral intensament viscut als pobles de l’interior del país, una mena de cita anual indefugible on des dels més menuts als més majors, tothom participa en la mesura de les seues possibilitats, és una festa de treball i companyonia, a l’aire lliure, que a mi sempre m’ha agradat més i l’he gaudit millor, que les festes de nadal al voltant de pesats dinars i sopars que et deixen fet un nyap… i per si no en tenies prou, et passes una setmana més menjant sobres de l’olla i tot mena de dolços un tant rovellats, la qual cosa sembla té més de penitència pels excessos que de plaer continuat.
Al que anàvem, un cop retornat a casa i a la realitat —el camp d’alguna manera encara és una “realitat virtual” i bastant idealitzada pels que el vivim a dies i trompades, com un esport, com una afició antropològica de la branca naturalista, per als que la practiquem com una religió —en la vessant mística, que la té— i per a l’autoconsum —que n’és l’excusa materialista— doncs, no és el mateix menjar-te una tomata que has plantat tu, o cebes, o albergínies, o pimentons… o allò altre de beure un vi dels teus ceps, que has xafat amb els teus peus amb un milió de mosques punyeteres que acaben en el most i s’integren al vi al procés de la bullida. Que no vos diria de l’oli de casa. Eixa realitat està ben lluny d’una altra realitat que és viure professionalment i digna de la terra, la qual cosa per la seua incertesa, és ben complicada i angoixant, d’ací la decadència del món rural enfront del món industrial, comercial i dels serveis, en un llarg camí de vàries generacions. No cal escarbar molt per trobar ancestres nostres que malvivien de la terra sense poder alimentar bé els seus fills, per als qual l’educació era una quimera… i per això mateix.
Doncs bé, en estes cabòries estava de retorn a casa, quan repassant la més recent hemeroteca veig que el 66% de la militància del Bloc està a favor d’un pacte amb d’altres forces d’esquerra per afrontar el procés electoral de les properes generals. Malgrat ser un sentiment intuït, no deixa de sorprendre atesa la quantitat de notícies, moviments i comunicats a la contra d’aquesta hipotètica encara unitat de les esquerres, ben aventats pels mitjans generalistes al servei dels “amos de la finca” que per aquest camí, perdut el poder autonòmic, podem perdre allò més important: el poder estatal… i això els té dels nervis.
No serà fàcil, tothom haurà de fer examen de consciència i balanç de les possibles alternatives, però no hi ha un altre camí per refermar i avançar en la recuperació moral, política, social, econòmica i cultural d’aquest petit i malmés país nostre. El treball començat fa anys i panys donà el seu primer fruit a les passades autonòmiques, ara cal continuar el procés a les generals foragitant del poder un PP ben tocat però no enfonsat, i els seus corifeus de la dreta, C’s, que aspiren a substituir-lo perquè tot continue, si no igual, ben semblant.
Bé, ja sabem que pensa la majoria de militants de Compromís, així com els de EU-ERPV. Difusament sabem també el que pensa el nucli dur de Podemos a Madrid, però no Podemos.-Podem al País Valencià, i allò més important: que pensen els militants i simpatitzants del seu moviment al nostre país. A l’igual que ha fet Compromís, veritable avantguarda política i social ara per ara, Podemos-Podem, hauria de consultar als seus “cercles” i en assemblees obertes —això encarna l’esperit del 15-M, veritable base social que possibilita el naixement de “Podemos” — i obrar en conseqüència per damunt d’altres interessos.
El procés està obert. Cal donar un ample marge de confiança als nostres polítics electes que de segur, trobaran el camí necessari per continuar aquest apassionant treball, mentrimentres, la nostra faena és empentar, donar suport… D’alguna manera, entre totes i tots, estem canviant la història, en bé, del País Valencià modern, més just i solidari, com el volem i desitgem, i això es fa des del PV… i des de l’estat amb les millors i més nombroses eines possibles.
Salut i República!
