Mai podran llevar-nos la memòria ni la dignitat

Aquest mes es compliran 75 anys de la diàspora republicana; no se molt be perquè aquest aniversari du el sobrenom de diamants. En qualsevol cas estem en un moment històric que cal reaccionar, si més no, per continuar fent front als diferents entrebancs que ens posen per recuperar la memòria i reconèixer la dignitat d’una part de la societat. Una memòria que ens van furtar i que damunt ens posen tota classe d’obstacles més aïna feixistes per recuperar-la. No es tracta solament d’aclarir punts foscos, adulterats i manipulats d’una època històrica que han amagat a dos o tres generacions, malgrat el dret que tenia a saber la veritat. No, i mil voltes no. A pesar que conèixer i donar a conèixer la vertadera història es un dret inalienable, el que més em fot que està pendent de recuperar, o millor reconèixer, és la dignitat de milers i milers de persones que participaren i donaren suport a un règim democràtic que fou esclafat per canons i tanques instigats per feixistes. Es tracta, com a mínim de reconèixer la dignitat furtada, una virtut que ni la tenen ni la coneixen els que estant impedint-ho.

Aquest mes farà 75 anys, el dia 19 de març, quan l’African Trader va sortir des d’Alacant cap a Orà, Algèria, carregat amb 853 evacuats republicans. Poc més d’una setmana després, el 28 de març, va eixir el Stanbrook, darrer vaixell d’evacuats amb 2.638 republicans entre homes, dones i infants. Hi havien famílies senceres i molts militars de l’exèrcit republicà, a més de membres de les brigades internacionals.

Dels evacuats en els dos vaixells i de tots els que van quedar al Port d’Alacant sense poder fugir; de tots i cada un d’ells, hi ha sense cap dubte una història, i sobretot, està pendent restituir-los la dignitat que els han negat durant tants d’anys. Especialment avui, vull deixar constància de d’una dotzena escassa de republicans de Cocentaina que pogueren ser evacuats en els dos vaixells mencionats. El 19 de març isqueren en l’African Traver la major part d’ells, els altres, almenys dos, van sortir en el Stanbrook: els germans Martí Palacios; Salvador i Batiste, àlies els Panorra.

L’angunia i desassossec que patien els dels primer vaixell pensant si els companys de Cocentaina havien pogut agafar o no el Stanbrook, va provocar la següent anècdota plena d’humanitat. Estan l’Àfrican Traver al port d’Orà en quarantena sense poder desembarcar, van veure que arribava al port el Stanbrook. Impacients els cocentainers si vendrien els Panorra, no van poder esperar i un d’ells, Josep Torró i Valls, que també portava la muller embarassada, es va tirar a l’aigua i nedant va arribar al nou vaixell acabant d’entrar a port, rebent una ovació de milers de passatgers d’un i altre vaixell que estaven tots mirant. L’ajudaren a pujar i va tindre la gran satisfacció de veure que els seus companys estaven sans i bons. El fondre’s en una llarga abraçada, el va compensar de tot.

Josep Torró i l’Empar, la muller, prompte els va nàixer una xiqueta, però Josep va caure malalt amb temperatures de 39 i 40 de febra. Acovardit, en terra estranya, sense recolzament de les institucions algerianes, va ser aconsellat pels paisans i companys tornar a casa. Va escriure una carta als seus pares el 7/9/1941 per tal que gestionaren amb la Falange el retorn al poble.

^{Salvador Martí}

Assabentades les forces vives del dia que tornava Josep, estaven esperant-lo, i se l’hagueren endut si la mare no s’haguera mostrat inflexible defenent físicament el seu fill dient-los que estava malalt. Al sendemà tornaven i passava el mateix, i així tots els dies. Tanmateix, als onze dies d’haver tornat a casa, Josep Torró va morir tuberculós. Si, aquell jove de 27 anys que al port d’Orà es va tirar al mar des de l’Àfrican Trader nedant fins al Stanbrook per a comprovar si els seus companys havien arribat, va morir dos anys i mig desprès encalçat rabiosament pel feixisme.

És la mort més plena de dignitat que una persona pot tindre, encara que no podem esperar que siga reconeguda per aquells que no la coneixen. Tanmateix, trobe a faltar un reconeixement oficial i solemne, almenys, d’aquella part de la societat que li queda un raig de vergonya.