L’Opus Dei i la independència

No fa molt s’ha celebrat a Madrid una gran moguda per assistir a la beatificació d’Álvaro del Portillo, cap de l’Opus Dei i continuador de l’Obra que va fundar san José Maria Escrivà de Balaguer. Tot l’immens aparell de l’Església catòlica dirigida pel papa de Roma, i la de l’Opus Dei –que no es poca– s’activaren desplegant una perfecta organització per concentrar a Madrid, procedents de més de 80 països, un quart de milió de devots incondicionals de l’Opus. Per tindre una idea de l’estructura de l’Església catòlica, cal admetre que solament a l’Estat espanyol hi han 70 seus episcopals amb una perfecta connexió estructural i organitzativa dels fidels. Algunes d’aquestes diòcesis amb més d’un bisbe de vertical d’autoritat i capacitat de bellugar correligionaris. A més, també hi ha a tot l’Estat 71.412 parròquia, cadascuna amb un rector al front com a mínim amb fidel submissió al seu caporal diocesà. No cal dir que tant les diòcesis com les parròquies contenen una xarxa organitzativa capaç de concentrar un quart de milió de persones. No dic res de la capacitat internacional de l’Obra d’Escrivà de Balaguer i del seu poder social i econòmic per convocar qualsevol acte. El ben cert és que, tots plegats, han sigut capaços de reunir 150.000 incondicionals i envoltar-los d’un clima festiu per fer-los gaudir del goig de veure nàixer un beat camí dels altars.

És d’admirar l’esperit i la força organitzativa d’aquestes entitats, amb unes xarxes i recursos eficients capaços de moure muntanyes senceres, injectant-los una sòlida fe als seus membres i disposant-los a transmetre les seves creences religioses a tothom amb alegria. No solament és un mèrit concentrar tanta gentada, és a més l’acte de solidaritat que va aparellat en hostejar a la pròpia casa milers de fidels vinguts de tot el món i compartir taula i queviures. Cal aprovar l’esdeveniment i l’èxit obtingut, no solament per la quantitat de gent reunida, si no per l’experiència d’haver compartit el plaer de presentar als creients de tot el món un nou i proper sant.

No compartisc aquest tipus d’actes i celebracions, tampoc aquesta classe de patró per fer sants, però són coses internes d’una organització en la qual no tinc res a dir. Són els propis afiliats els qui han de fer els comentaris o suggeriments pertinents, si volen. Això si, em permetreu suggerir que caldria actualitzar l’afiliació de l’Església i a més, agilitzar o facilitar els tràmits d’apostasia que hi han pendents. Entrat el segle xxi i en els mitjans tecnològics que hi han, no seria un gran esforç posar el cens al dia bandejant l’estil i sistema de l’època barroca. Per altra banda, em complau que s’ho hàgeu passat ben divertit i que prompte pugueu triar-ne un altre. Enhorabona¡

Dit açò d’una manera sincera, m’agradaria afegir algun comentari i fer alguna comparació. Per començar diré que 250.000 persones procedents de tot el món és una quantitat insignificant si ho comparem al 1.500.000 assistents que van ser capaços de reunir als carrers de Barcelona el passat dia 11 de setembre per demanar el dret a fer una consulta. No voldria que cap persona se sentira acomplexada ni incòmoda per la descomunal diferència; cada cosa té el valor que té o el que vulguem donar-li, i punt.

És de veres per altre costat que un milió i mig de persones reunides per diferents entitats als carrers de Barcelona a favor d’una possible independència, no són res al costat dels set milions i mig d’habitants que té Catalunya. Però, també no és menys veritat que 250.000 persones és un simple esguit al costat de 1.229 milions de catòlics que hi ha al món.

Queda ben clar –i ho accepte– que són motius diferents els que han reunit tanta gent; però, independentment dels motius terrenals i espirituals d’uns i d’altres d’aplegar gent, haurem d’acceptar la capacitat de convocatòria que té cadascú.

Continuant amb les comparacions jo em pregunte: els sis milions de catalans que el dia 11 de setembre es quedaren a casa i no es manifestaren als carrers per demanar la consulta, hem d’interpretar que són tots el suficientment legalistes que ni tan sols volen sentir parlar d’una lliure consulta? Sociòlegs i psicòlegs haurien de respondre. Jo no ho se.

Pel que fa als milions de catòlics –només espanyols– que no anaren a l’acte de Madrid, malgrat el servici del Tren d’Alta Velocitat (TAV), vol dir que no aprovaven la beatificació? He¡ solament estic fent-me preguntes; i se m’ocorren moltes més. El poder mediàtic i plural, ¿ha donat el mateix tractament a un acte i a un altre? ¿Quin mitjà de comunicació, per molt anticlerical que siga, ha criminalitzat la beatificació com s’ha fet en el cas de la pretesa consulta catalana? Ni tan sols una premsa satírica –si hi haguera– seria capaç de fer comentaris que anaren més lluny que la ironia o la sorna valenciana.

No se si serà que comence a tindre deficiències senils, que tot podria ser, però les desproporcions que veig en aquestos fets de la societat no em quadren gens ni miqueta i em semblen de molt poc trellat. No entenc com se li dona un tractament a Catalunya de ser poc demòcrates per voler fer una consulta al poble; i tot seguit no tenen res a dir de l’escassa participació dels creients, opacitat i sistema contrareformista que té l’Església per nomenar sants a gust dels seus fidels.