Nova York, d’ara i sempre, i aleshores més, és una caixa de ressonància mediàtica fonamental que, d’alguna manera, era el paradigma del “Somni nord-americà”, allò de la igualtat d’oportunitats i llibertats —més utòpiques que reals, evidentment— que permeten el “triomf” en la vida en base a l’esforç i el coratge personal… Què voleu que vos diga?
I és a Nova York on l’1 de març de 1954 —en plena Guerra Freda, poca broma— Lolita Lebron, una jove porto-riquenya, va dirigir un escamot armat en una acció reivindicativa al Capitoli, i concretament a la Càmera de Representants del Congrés dels EUA, al crit de “que viva Puerto Rico libre”, on va desplegar una bandera de Puerto Rico i va obrir foc tot seguit, amb el resultat de 5 ferits, malgrat que l’acció no tenia la finalitat de matar ningú, però… això de disparar armes té sempre un risc implícit. De fet, Lolita, en detindre-la, va exclamar: “No vine a matar a nadie, vine a morir por Puerto Rico”.
Com passa sempre, aquesta acció fou aprofitada pel governament dels EUA per dimonitzar i criminalitzar el moviment independentista de Puerto Rico, cosa que, per l’altra banda, aprofità per donar visibilitat mundial a aquest moviment independentista, que era el veritable objectiu de l’escamot que dirigia Lolita Lebron amb tres companys: Rafael Cancel Miranda, Irving Flors i Andrés Figueroa Be. Tots quatre van ser sentenciats a la pena capital, però el president Truman, per evitar les mobilitzacions generals de protesta a Puerto Rico, va commutar les penes per la cadena perpètua. Després de passar 25 anys empresonats, finalment el president Jimmy Carter, ateses les continuades mobilitzacions internacionals, i sobretot algun “acord” diplomàtic o intercanvi amb la Cuba revolucionària, els hi va amnistiar en 1979… llevat Andrés Figueroa, que va morir abans.
Lolita Lebrón, així, es convertí en la meua primera heroïna —no confondre polisèmicament amb l’opiàcia—, i el seu alliberament en 1979 —just quan va morir el meu pare— fou tot un esdeveniment celebrat pel nacionalisme a Puerto Rico i arreu del món com una victòria sobre l’imperialisme. Fins a la seua mort als 90 anys, en agost del 2009, “Doña Lolita”, com era coneguda i estimada al seu país, sempre va militar i participar en tota mena de lluites per l’emancipació de les opressions com a dona i com a patriota en el sentit més just i honorable del mot.
Al llarg de la meua vida he conegut moltes dones, més o manco “populars” o anònimes, que amb les seues trajectòries han marcat fites i exemples a seguir des de la meua àvia materna, analfabeta i viuda als 36 anys, i amb 4 fills; el tirar sempre endavant de la meua mare —l’esperit crític de la casa en contraposició al meu pare i la seua utopia llibertària, ben important també, compte— i sobretot, allò de compartir 55 anys de vida, estima —allò de l’amor carinyo i l’amor passió— treball, gojos i angoixes amb la meua dona i companya, Isa, en el nostre personal i intransferible viatge cap Ítaca, ara caic, ara m’alce… però “a tu lado” —por Los Secretos. Això sempre.
Vull dir que no cal mirar molt més enllà dels nostres entorns més propers per adonar-nos de qui són les dones, del seu coratge, del seu sentit de la vida, capaç d’albirar i d’anar molt més lluny del que els homes veiem, primaris en extrem com som, molts de nosaltres.
Des de ben menut he estat un observador de la vida al meu entorn, això m’ha instruït molt en la meua formació autodidacta, i és en relació a açò que el meu contacte amb els pardalets em fascinava —això m’ho va induir el meu pare—, i n’hi ha una cosa bàsica per a distingir els mascles de les femelles a cop d’ull i d’oïda, en general els mascles tenen més colorit al plomatge, al bec: les caderneres, els passerells, els gafarrons, piuletes, merles, verderols, perdius… I canten, refilen…
Les femelles mamprenen a fer els nius quan senten que els hi ve allò de pondre, coven incansablement i empapussen fins l’extenuació els niats… Alguns mascles també col·laboren —tot s’ha de dir— però no amb la intensitat, potser, de les femelles… D’altres continuen amb els seus cants i refilades, com si res. Les femelles són la vida, els mascles passaven per allí.
D’ací que el meu pare m’ensenyà que s’havien de soltar les femelles que agafàvem a l’enfilat, a les gàbies paradores, a les llosetes, al visc —açò era més penós perquè s’havien de netejar— i sols matàvem els mascles per menjar-nos-els, per pura necessitat. Els pardalets, durant els anys de la fam que vam viure a la postguerra, eren una font d’alimentació ben important a la nostra casa… També ens guardàvem algun mascle jove perquè cantara… però el que no cantava, passat un temps, anava a la paella.
Ara que m’he fet major, he perdut pel, colorit… i ja no cante ni en la dutxa, de tant en tant xiule, m’agrada… i sobretot, he entés les marmolades de la meua Isa, al llarg de la vida en comú, quan de segur, no he estat a l’altura d’allò que feia falta i ho havia de fer ella perquè jo em dispersava en altres històries i utopies, per la qual cosa, aprofite “la setmana de la dona” per demanar perdó per tot un seguit de mancances que més o manco he comés, com a “masclet”, i reconèixer que, sense les dones, els “masclets” tindríem una volada ben curta.
Salut, i tres vítols per les dones.
