Hi han coses que no tenen res a veure en un sistema democràtic, per exemple les atribucions que tenen els governs d’atorgar indults. Tal com es practica l’indult, són recialles de règims absolutistes, totalment obsolets en una democràcia. Així és com havia de definir-ho la Constitució després de l’oportuna i convenient reforma. No seré jo qui negue els indults, però si cal fer-ne algun l’ha de fer el poder judicial, autònom i independent, ajudat per tècnics especialistes en comportament humà, mai pel poder polític ni reial.
Hi ha tal quantitat d’indults que poden considerar-se, si més no, un menyspreu als ciutadans. L’espatllat sistema polític que tenim no pot permetre’s desprestigiar-se més del que està fent indults de caire feudal. L’assassí de Miquel Grau Gomez (1957-1977), a Alacant mentre enganxava cartells, fou Miguel Ángel Panadero Sandoval, condemnat a 12 anys i un dia de reclusió menor. Segons el diari Levante E.V., va ser indultat pel govern d’Adolfo Suarez, eixint en llibertat el 1982, havent complit solament menys de cinc anys de presó. Cal indicar que Miquel Grau era del Moviment Comunista i Panadero Sandoval de Fuerza Nueva, i actualment treballa de procurador al Tribunal de Justícia de València.
Un altre indult que ha causat impacte, si més no per l’espectacular jubilació que li ha quedat, és el d’Alfredo Sáenz, alt càrrec de les finances condemnat per una Audiència Provincial a sis mesos de presó i una substanciosa multa per diferents delictes. Zapatero, després d’haver perdut les últimes eleccions i estar el seu govern en funcions, el va indultar. El cas fa molta pudor, perquè estava a punt d’eixir-se’n del convent i haguera pogut fer un altra cosa. No m’estranya gens ni mica que algun malpensat sospite que van a la caça i captura d’un bon lloc de treball ben lluït i remunerat que complemente la pensió que li queda.
No cal fer una llista, perquè podeu veure-la en la xarxa, però hi han milers d’indults dels dos partits majoritaris als darrers anys. N’hi han alguns d’ells que canten i no precisament la «traviata»; com la dels quatre mossos d’esquadra que apallissaren sàdicament un romanés, malgrat manifestar-se en contra 200 jutges. També el del «kamikaze» condemnat per homicidi a tretze anys de presó i indultat per Gallardon, envoltat per una boira pudosa; o la dels militars de cas Yark-42, etc.
Tots els indults, casualment, recauen en tres grups de gent: polítics (és a dir, col·legues), banquers (que cal tindre’ls ben contents), i cossos de seguretat de l’estat (que poden saber molt?). No se, però està molt emboirat malgrat les falses promeses de transparència. El ben cert és que bona part de polítics estan coberts de femta fins l’entrecuix, i és per això que la societat els té devaluats per caducs.
Per acabar, cal que els partits tercers i quarts, estigueu al lloro i aprengueu la lliçó que es desprén d’aquest panorama. Tanmateix, no inicieu cap pla d’acció si no canvieu radicalment d’estil. Teniu una gran responsabilitat: dignificar la política i no tornar a defraudar la ciutadania. Sou l’única esperança que tenim.
