L’Estat d’Excepció, per Francesc Jover

Cada dia que passa estic més convençut que vivim en un Estat d’Excepció. No un estat excepcional per salvar els poquets trastos que ens queden; ni per unes retallades convenients –diuen– per assegurar el futur; ni per un desmuntatge tenaç i contundent de la sanitat pública per passar-la a la sanitat privada, l’amistançada –d’amagat o no tant–, del govern. Idènticament el mateix passa en l’escola pública; en la baixada de sous de la classe obrera; en la retallada de lleis laborals que afavorien el més feble, el treballador; en la tolerància fiscal a les gran empreses mentre criminalitzen aquells desgraciats que intenten sobreviure; etc. I moltes altres gestions desafortunades que fan els polítics mentiders, mediocres i recoberts de cinisme que no tenen més suport que ser majoria absoluta. El nivell polític i democràtic que tenen els governants és tan baix, que no arriben a adonar-se de la fragilitat d’aquest suport efímer. Una majoria absoluta avalada solament per les urnes no té cap valor democràtic si no va acompanyada d’una gestió consensuada amb les minories per estabilitzar una convivència sòlida de llarga durada i pacífica. És impossible consolidar lleis que no són acceptades ni beneficien als col·lectius on van dirigides, encara que siguen aprovades per majoria absoluta. Això no entra dins dels principis democràtics i produeix una dicotomia excepcional entre govern i societat. No pot haver-hi una convivència harmònica entre la societat i els governants si és una part qui imposa per llei a l’altra unes condicions morals uniformadores i de tipus religiós.

Junts als governants, hi ha un sector dels mitjans de comunicació que són còmplices de la situació per fomentar la distorsió informàtica, alguns d’ells amb el suport i avals de l’església catòlica. No dic res d’un sector del poder judicial que sembla estar més al servici dels corruptes que de la justícia.

Però no, no és aquest l’Estat d’Excepció que vull referir-me tot i ser caòtic. Les dictadures han guardat sempre en un calaix i prop de la mà, l’estat d’excepció. Un estat d’alerta que anul·la drets constitucionals bàsics per tal d’apuntalar i defendre el seu règim quan creuen que està en perill. Avui, tot i que no estem en un règim totalitari, està llançant-se míssils antidemocràtics disfressats de lleis per defendre i posar falques a l’estat «democràtic» que fa aigües per tots els costats. Un estat d’Excepció és temporal; una llei és més perillosa i pot ser molt dolenta. Què és si no el projecte de reforma dels ajuntaments? Retallar funcions als ajuntaments és allunyar l’Administració del ciutadà i centralitzar el poder polític del govern; això és una autèntica i perillosa amenaça a la democràcia.

Però la barbaritat més gran de totes és la reforma de la justícia internacional que ha tallat de soca arrel les causes pendents de genocidis i crims contra la humanitat. Si hi havia alguna causa oberta de tipus internacional, els jutges han de sobreseure-la, imposant-se d’aquesta manera el poder legislatiu al judicial. Això és la negació total de la democràcia i de l’estat de dret. A tot açò, incomplint lleis i convenis internacionals que l’Estat espanyol té signades. En un estat de dret, si algú ha de sobreseure o arxivar una causa és el jutge, mai el parlament o el govern executiu. Imposar-se el poder polític al poder judicial, és el més paregut que hi ha a un colp d’estat.

^{Periodista secrestat}

Estem patint un govern polític autàrquic que no creu en la democràcia, amb un premeditat, ridícul i esperpèntic convenciment de ser la reserva espiritual de l’univers. No podia caure un govern més baix per ser tan desmanotat, obtús i bleda; a més, s’entreveu una evidencia clara de possibles intencions, més que dolentes, de destruir la democràcia.

^{La lluita en la denuncia dels crims del Tibet}

Potser queden encara jutges que en consciència estiguen disposats a no fer cas de les pallassades governamentals i tiren endavant en les causes mampreses i siguen capaços d’obrir-ne altres més. Saben que estan protegits per lleis internacionals.
El més greu de tot per a mi, és l’actitud general de la societat que no sap –o no vol saber, o no li importa–, la situació tan perillosa per la que havem entrat. No se com no hi ha una moguda multitudinària general: verda, groga, roja, blanca i tots els colors de l’arc de sant Martí. Sembla que som una societat masoquista, que es deixa violar submisament i damunt posa el llit i els condons.