La vida espiritual de la meua família és molt diversa.
La mare era més de complir el que deia el rector; d’agenollar-se a missa i d’agenollar-se quan, durant la processó, passava el sant just per davant de casa. Malgrat això, tampoc de manera extremada, no creieu, eh! En canvi, el pare, res de res pel que fa a coses de rectors. Els llauradors són gent oblidada que mira la terra i al cel només per l’oratge, ja que Déu tampoc no se’n recorda d’ells. La il·lusió escapçada dels llauradors deixats de la mà de Déu. I dels governs, també. I ara, què? Pregunte a cosins llauradors.
Hui en dia, bancals erms. Terra assedegada pel vent dels pobres. El maleït ponent. Res de bo ens pot vindre de Castella.
Fanecades de bancals erms. De la terra llaurada enmig les camades de vinya, on a un li donava gust alfarrassar el raïm de taula -moscatell, roseti, cardinal-, només queda una terra com un tostó amb herbes i matolls, conills i senglars a manats i alguna serrada de perdius o tords. Mentrestant, no ha plogut més que quatre xorrades de canals. Quatre ruixades mal comptades durant cinc mesos és molt poca cosa.
Nostàlgia dels bancals? Ni una. Hem de tindre nostàlgia d’aguantar les xopades mentre veremàvem de matí, nostàlgia d’anar com desgraciats tota la vida darrere del matxo i, després, la mula mecànica, o bé amb l’aixada en les mans o amb la destral per descimalar? I tot això per guanyar quatre pessetes! Va, home, va! Qui és desgraciat, amb els collons entropessa.
Au, anem anant, qui vulga bancals, davant meu, els hi regale perquè els treballe. I Déu tampoc ens ha ajudat gens. Hem d’anar a missa tal com hem estat? Sempre demanant: “sisquera” que ploga, “sisquera” que no pedregue, “sisquera” que no gele… Una lluita gens satisfactòria barallar-se amb els bancals per no tindre mai ni un gallet i sense ser gens balafiadors, vigilant a tothora el que fem amb els diners.
M’alce de dormir en eixir el sol en un Divendres Sant que cau en març. M’hi dedique a allò que jo crec desitjós, necessari de meditació. No, no faig meditació com la que fan uns amics de la capital en trobades un dia per setmana. Més aïnes és preguntar-me si la mort de Jesucrist, fill de Déu, fou la més gran injustícia de la humanitat. Mire el sol esmorteït que tenyeix de tons groguencs la façana de tap d’enfront des de dins de la qual se sent somicar un gos i, dalt la casa, piular uns teulats. No se senten veus pel carrer mentre hom es continua preguntant si va existir Jesucrist… En realitat, jo no sóc molt creient, pam dalt pam baix com els cosins llauradors que renegaven. Sense parar em qüestione si va existir i si va ser una injustícia la mort.
I si vinguera ara potser els mestres de la llei i els fariseus també el condemnarien a mort. Ja se sap com reaccionen els membres del poder, tant civil com eclesiàstic. No és que no sàpiga on pondre, però se m’ha posat al cap açò i no pare de donar-li voltes. Potser me n’aniré a escampar el poll. Ja veus, no hi pense en tot l’any i hui sí.
El meu pare em contava que, de xicon, amb altres del poble, feien saraus en el bar per Dijous Sant perquè havien anat a fer un sopar. Mentrestant, la novia anava a missa de Dijous Sant i també anava al viacrucis divendres. Quina diferència entre ell i ella, eh? I quina diferència dels actes religiosos de Setmana Santa de llavors i els d’ara. He sentit dir pel poble que en la missa de dijous d’ahir eren vint-i-dues persones, mentre que en temps del pare n’hi havia tanta gent a la missa que algunes dones anaven molt abans per a pillar lloc, deixant el carret o una cadira. Tant la nau central com els laterals estaven de gom a gom.
També es diu que en els oficis de Divendres Sant de l’any passat eren només set dones i ni tan sols van fer processó de l’enterrament. Tot canvia. Com la censura.
La dona que ens va portar el pa ens explicava que, de xicoteta, el rector controlava i examinava si les dones, en la missa de Dijous Sant, anaven vestides correctament, per exemple, si portaven les mitges correctes o la faldilla massa curta o uns escots exagerats, massa atrevits. Si no passaven la revisió, les enviava a casa perquè s’arrangessen. Quin rector especialment neuròtic. Actuava a consciència. Ah, i totes assegudes a un costat de l’església i els homes, a l’altre. Cap barreja.
Ara, jo, de manera casual, em preguntava per l’existència de Jesucrist, tot i ser tan poc creient. Continue donant-li voltes perquè hi ha silencis sense límits que ofeguen els mots de les preguntes. I mai, mai s’acaba amb els dubtes, només els adormim. A qui no li han renascut, en un moment donat, preguntes sobre la seua mort? Jo he sentit dir que qui no té creences en Déu i qui no té un món espiritual ho passa pitjor que el que hi creu.
En el món de mones en què vivim, gaudim d’una societat incongruent, en un món ple de trifulgues constants, en una societat en què hi ha massa caps parlants en tertúlies i debats, massa saberuts xarradors que volen manipular la gent. També, de xicotets, ens portaven a fer d’escolans, a prendre la comunió i a assistir els actes religiosos. En acabant, en fer-nos majors, la majoria ens desenganxàvem de tot allò que es relaciona amb la religió.
Cansat de donar-li voltes als pensaments, decidisc anar a buscar espàrrecs. Porte el mòbil per si es desperta l’amic blaver, que dorm ben a gust, i no em troba. A l’eixida de casa se senten les campanetes del mòbil. Vaja, el meu germà m’envia un email. El llegisc.
He assistit a la processó de Verges. M’esborrona com ballen els esquelets a la llum de les torxes. La Mort ens diu que no perdona (el temps és breu), ens sega la vida amb la dalla (nemini parco) i ho fa a qualsevol hora (rellotge sense broques). A més a més, acabarem convertint-nos en cendra (platets).
En les parets del carrer de Caragols hi ha línies horitzontals de cloves o corfes de caragols. Posen oli i una metxa i a la nit les encenen. Quan hi passa la processó amb la dansa de la mort en què els esquelets ballen al ritme d’un timbal, el silenci que et toca l’ànima sembla acostar-te a Déu. Llavors, ens preguntem sobre la seua existència encara que siguem poc creients. Una abraçada.
En definitiva, la vida és molt més fàcil hui en dia que no en temps dels pares. El desenvolupament en tecnologia i ciència ha millorat molts aspectes. Tanmateix, sempre queden les preguntes eternes sobre el més enllà, sobre l’existència de Jesucrist. Encara que acostumats a la immediatesa, no trobem respostes a preguntes d’aquesta mena.
