A traves de la història, la imatge de l’Església catòlica no ha estat sempre un exemple de virtuts. No cal fer una llista d’errors que s’havia de demanar perdó. Però, ha estat més aïna allunyada del poble, posant-se en contra dels avanços socials i científics, a més, plena de contradiccions i mantenint una actitud prepotent d’estar en possessió de la veritat. Especialment els jerarques que ocupen llocs de direcció, no han sigut models encara que caldria salvar excepcions que hi han hagut en el baix clergat i cristians de base. Dit açò, també caldrà deixar fora algun bisbe, molt pocs, que podrien excepcionalment ser aprovats en un examen. Sense ser un expert en el tema, em sembla que l’església va perdre els oremus durant el segle XV quan no va saber enganxar-se a l’època renaixentista. La Reforma de l’Església sorgida aleshores, és la prova més evident que les coses no anaven gens be. La Contrareforma es va tancar en ella mateixa i sembla que encara no ha tret la mà del carabassó.En encetar la segona meitat del segle XX, en plena guerra freda, l’església catòlica encapçalada per Joan XXIII, va proposar posar-se al dia d’una manera col·legiada i assembleària. Sembla que s’arribà a unes conclusions que prometien, però quedaren en paper mullat a l’hora de posar-les a la pràctica. Potser Joan Pau I haguera intentat llançar aquelles conclusions amb una actitud personal, però, dissortadament no va durar més de 33 dies, morint en circumstancies gens clares i molt sospitoses.
El nou cap de l’església, Francesc, sembla que ha représ el camí, tantes voltes frustrat, de voler adreçar una institució que la rutina i incoherència de tants segles, l’ha deixà entortillada i inservible. El sentit vertical de comandament de la pròpia església sens dubte ha sobrevalorat l’actitud del seu cap actual, i la generalitat de bisbes s’han sentit, si més no, incomodes i fora de lloc. Quedava molt be aquell argument utilitzat quan es deia que els apòstols no volien que Jesús els rentara els peus. I no volien perquè deduïen que els comprometia massa i haurien de fer el mateix. Potser era un detall que entusiasmava els joves que volien creure i confiar en una institució i un ideal pur i immaculat. Era una mentida que volien passar-la com utopia, com un ideal de vida, la qual cosa podia quedar molt be, però rascaves una mica i al darrere estava buit de contingut. Difícilment trobem una església coherent en el que predica. «He vingut a servir, no que em servisquen». Però, el poble, que sap més que l’han ensenyat deia fent burla: «fes el que jo dic, però no el que jo faig»
¿Quin nivell profètic té aquell bisbe o creient que condiciona l’ésser humà menyspreant inqüestionablement l’homosexualitat, l’avortament, o l’elecció de la seva opció de família? «Qualsevol cosa que feu a un d’aquestos desgraciats es com si m’ho féreu a mi» ¿Quan s’ha identificat l’església, en milers i milers de desgraciats que han mort per la sida? O, per milions d’infants que moren per desnutrició, mentre des del Vaticà i palaus arquebisbals estan obsessionats en els pecats de «bragueta». ¿Quin sentiment de creença en Jesús poden crear les corones de les marededeus a aquells que estan morint-se de gana? ¿Perquè a hores d’ara l’església no ha signat la Declaració de Drets Humans? No faria més que obrir interrogants i no els faria tots.
Tant de bo aquesta volta encerte l’església en posar-se al dia, no ja per interés meu personal, que no en tinc cap, si no perquè m’agradaria viure en una societat on grups socials i institucions es respectaren mútuament per una millor convivència. Tant de bo tot allò que diu l’argentí Francesc siga alguna cosa més que paraules. Tant de bo els gests de Francesc arriben a fructificar i no es queden solament en façana. Tant de bo el cap de l’església vaja més enllà de les conclusions del concili segon del Vaticà i allò que els sectors més profètics de creients venen demanant des de sempre. Tant de bo l’església accepte el celibat opcional. Tant de bo la dona tinga un lloc no discriminatori en l’organigrama de l’església. Tant de bo l’església renuncie a les subvencions del «Cèsar» i siga capaç d’autofinançar-se.
I tot açò cal que ho faça sense cap intenció proselitista, simplement per poder autoestimar-se ací mateix i ser mereixedora del respecte de tothom.
