M’agrada més veure pel·lícules en TV que a les sales de cine, perquè, cada volta puc suportar menys l’agressió acústica que actualment ja admet tothom. He optat per no anar. La darrera volta que vaig anar a una sala de cine vaig prometre no tornar més pels efectes sonors que em van fer tapar-me les orelles amb les mans durant tota la sessió. El més curiós és que hi havia altres espectadors, que em consta són ecologistes perquè alguns d’ells havíem coincidit en mogudes com la del Cabanyal, la Punta o el Jardí Botànic. Si; teniu amb compte que fa temps que m’han donat la fe de mosso. A més, pareixia que estaven molt a gust. De vegades pense que no sóc d’aquest món.
Si fóra monàrquic diria, emulant aquell famós personatge llegendari: el meu regne no és d’aquest món. Tanmateix però, finalment no tinc altre remei que baixar-me a la realitat, xafar els peus a terra i dir-me a mi mateix amb l’actitud més persuasiva que puc: de quin collons món parles si no n’hi ha un altre? Al mateix temps, tot seguit pense: com que no n’hi ha un altre? I aquell món que dèiem NO; aquell que tantes voltes hem repetit, nosaltres no som d’eixe món!
¿Què seria de nosaltres si no hi haguera un altre món a part del que tan poc ens agrada? És un conhort tindre al nostre abast eixe altre món de llibertat per votar a partits republicans; de no assistir ni escoltar com estan justificant el gran teatre de coronacions; o aquell altre món de declarar-se republicà amb veu ben alta sense cap complex, o de dir a molts polítics que, conscientment són mentiders; etc. Si; sóc d’eixe món, del meu món i el de tants d’altres que, dit siga de pas, em som molts més dels que ells diuen i volen. No estic disposat a marginar-me ni acomplexar-me per no voler jugar un paper en la gran merderada de teatre que tenim al voltant.
Perquè no em negareu que és una comèdia teatral la presència d’expresidents de govern en coronacions monàrquiques fent de floreres, a més, amb una interpretació més que mediocre, dolenta. Em pareix acceptable l’opció monàrquica perquè és totalment legítima en una democràcia. Però, ser republicà i juancarlista, i ara filipista, més que un eufemisme és una baconada, com diria ma mare. Justificar que ara la monarquia està legitimada pel poble, pot creure-s’ho qui vullga, com qualsevol també pot creure’s que els rucs volen; però, també és totalment legítim i democràtic no creure-s’ho i continuar exigint que el poble sobirà és qui ha de legitimar un règim a les urnes.
Una de les proves més evidents de la gran comèdia que estem vivint amb la monarquia parlamentària és el caràcter militar que han atribuït al rei. El mateix que la gran parada militar, que era com una demostració de força envoltant l’obra. En una seriosa democràcia, el Cap d’un Estat mai no havia de ser cap suprem dels exèrcits per molt que ho diga l’article 62 de la Constitució, una constitució que se’ns ha fet vella, com jo. La Constitució de la Restauració Borbònica de 1876, en l’article 52 ja deia que el rei és el cap suprem de l’exèrcit de mar i terra, i perquè encara no hi havia exercit de l’aire. Des d’aleshores ha plogut molt.
Caldrà preguntar-nos, que vol dir això que intenten fer-nos creure que hem encetat una monarquia moderna. Hi ha alguna monarquia que siga moderna? Hi ha coses que no poden fer-nos-les passar com normals, perquè no ho són; per exemple unir imatges de l’aparell militar amb el Cap d’Estat, ho haver tingut des de la infància un educador militar. Això són petites mostres de per on va anar la nova monarquia. Potser que moltes persones els semble normal, però cal admetre que pot ferir la sensibilitat d’altres; però, sobretot, a aquells que pensem que són incompatibles en cap promesa de renovació.
Una altre dia parlarem d’aforament i de privilegis sagrats i inviolables, i quina és la fortuna del rei emèrit, i si pot justificar-la.
