HAMLET. La meua història? No saps quina és la meua tragèdia? La venjança.
OFÈLIA. Això no t’ho creus ni tu.
HAMLET. Pregunta-ho i veuràs. La major part de les versions que es fan arreu del món, se centren en això perquè això és el fonamental.
OFÈLIA. Mentida.
HAMLET. Mentida? Què et passa? Per què et negues a creure el que creu la majoria de directors, del públic, els crítics i els actors?.
OFÈLIA. Perquè jo et conec i sé que ets un trampós. I a més a més, els bufons també en donen fe.
HAMLET. Els bufons? Fia’t dels bufons i acabaràs fent de pallassa secundària com ells.
OFÈLIA. M’has maltractat a mi, has mort mon pare i també has malmenat la teua mare oposant-te fins i tot al manament de l’Espectre del teu pare…
HAMLET. Un Espectre no és res més que un fantasma.
OFÈLIA. Però l’has usat per erigir-te en salvador de la corrupció. Ets un purità fals i reaccionari. El meu pare era un pesat, ho reconec, però això no justifica l’assassinat. Rosencrantz i Guildenstern eren dos titelles del teu oncle, però no coneixien el contingut de les cartes amb què us enviaven a Anglaterra. Vas matar els missatgers que, al capdavall, també eren innocents. Has fet que Horaci reescriga la història com a tu et convenia per controlar l’opinió pública. Has confós tothom amb monòlegs retòrics quan podies haver mobilitzat la justícia per actuar segons la llei. I el que és pitjor, has cedit la sobirania de Dinamarca a Fortimbràs, un príncep tan corrupte com la corrupció que volies combatre.
HAMLET. Fortimbràs corrupte? És un jove polític emergent.
OFÈLIA. Però ha mentit per aconseguir els seus propòsits. La mentida no és una altra forma de corrupció? Què va passar amb la invasió d’Iraq i tot l’horror que això va provocar i encara provoca?
HAMLET. Torna a la tomba i calla; ningú no et farà cas.
OFÈLIA. Hi ha el teatre sota l’arena perquè se sàpiga la veritat de les sepultures. Els còmplices que et segueixen, per més que banalitzen la història com una tragèdia de venjança, no t’exculpen dels crims i les mentides. Al final, se sabrà la veritat.
HAMLET. Ningú superarà el bosc enlluernador dels meus monòlegs. Torna a la tomba i calla.
OFÈLIA. Les meues flors parlen encara per mi, les violetes de l’honestedat i el romaní de la memòria.
HAMLET. Memòria? Ah, ah, ah… Definitivament, Ofèlia, estàs com una cabra.
OFÈLIA. Això no t’ho creus ni tu.
HAMLET. Pregunta-ho i veuràs. La major part de les versions que es fan arreu del món, se centren en això perquè això és el fonamental.
OFÈLIA. Mentida.
HAMLET. Mentida? Què et passa? Per què et negues a creure el que creu la majoria de directors, del públic, els crítics i els actors?.
OFÈLIA. Perquè jo et conec i sé que ets un trampós. I a més a més, els bufons també en donen fe.
HAMLET. Els bufons? Fia’t dels bufons i acabaràs fent de pallassa secundària com ells.
OFÈLIA. M’has maltractat a mi, has mort mon pare i també has malmenat la teua mare oposant-te fins i tot al manament de l’Espectre del teu pare…
HAMLET. Un Espectre no és res més que un fantasma.
OFÈLIA. Però l’has usat per erigir-te en salvador de la corrupció. Ets un purità fals i reaccionari. El meu pare era un pesat, ho reconec, però això no justifica l’assassinat. Rosencrantz i Guildenstern eren dos titelles del teu oncle, però no coneixien el contingut de les cartes amb què us enviaven a Anglaterra. Vas matar els missatgers que, al capdavall, també eren innocents. Has fet que Horaci reescriga la història com a tu et convenia per controlar l’opinió pública. Has confós tothom amb monòlegs retòrics quan podies haver mobilitzat la justícia per actuar segons la llei. I el que és pitjor, has cedit la sobirania de Dinamarca a Fortimbràs, un príncep tan corrupte com la corrupció que volies combatre.
HAMLET. Fortimbràs corrupte? És un jove polític emergent.
OFÈLIA. Però ha mentit per aconseguir els seus propòsits. La mentida no és una altra forma de corrupció? Què va passar amb la invasió d’Iraq i tot l’horror que això va provocar i encara provoca?
HAMLET. Torna a la tomba i calla; ningú no et farà cas.
OFÈLIA. Hi ha el teatre sota l’arena perquè se sàpiga la veritat de les sepultures. Els còmplices que et segueixen, per més que banalitzen la història com una tragèdia de venjança, no t’exculpen dels crims i les mentides. Al final, se sabrà la veritat.
HAMLET. Ningú superarà el bosc enlluernador dels meus monòlegs. Torna a la tomba i calla.
OFÈLIA. Les meues flors parlen encara per mi, les violetes de l’honestedat i el romaní de la memòria.
HAMLET. Memòria? Ah, ah, ah… Definitivament, Ofèlia, estàs com una cabra.
Manuel Molins
