La que no té més fills que els fills dels seus germans. Filla de la seva germana, vaig ser fidel oient dels seus contes i dipositària de tota la tendresa que necessitava donar, i que em substituí la dels avis que no vaig conèixer, així com de la llibreta d’estalvis on cada any m’ingressava vint durets quan arribava Nadal. Cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.
Del que li deia el seu mirall esquerdat, es quedà amb que en la seva pell de seda mai s’insinuaren arrugues, malgrat els anys. La seva coqueteria innata la conduí a encertar sempre amb vestits i complements captadors de mirades. Prop dels nuvis en els casaments, amb el nounat en braços en els batejos; sempre en el centre de la foto, malgrat no ser-ne protagonista.
La seva edat, secret inviolable. Els petits de la família coneixíem aquest punt feble, motiu de jocs i apostes. Amb somriure murri i destresa magistral, sabia desviar la conversa quan sorgia la pregunta inoportuna. Però la vida té moments cruels que situen cada cosa al seu lloc, i una tarda, en sonar la sirena que posava fi a la jornada laboral, sortí de la fàbrica tèxtil on havia treballat des dels dotze anys, amb un document que, en certificar la seva jubilació, revelava sense miraments el seu secret. No n’havia dit res a les companyes, i quelcom no previst es féu present en el seu dia a dia: en trobar-la pel carrer, elles li preguntaven per què no anava a treballar. Sempre va respondre que estava de baixa, i que hi tornaria així que pogués. Com han passat els anys…
En endreçar la seva habitació després de morir, aparegué una carpeta amb documents familiars manuscrits que ella, la filla gran, havia heretat en el seu moment. L’avi donava constància, amb lletra acurada, del naixement de la tieta el dinou de desembre del mil vuit-cents noranta nou. Els dies transcorreguts des d’aquella data fins que es féu la inscripció al registre civil el tres de gener de l’any següent, li oferiren un regal esplèndid: a més de restar dues setmanes a la seva edat, li havien permès ser oficialment nascuda al segle vint, segons constava en el seu carnet d’identitat, i no el dinou, com havia escrit l’avi.
I una esquela que diu: ha mort la senyoreta…
Però això, en Serrat no ho sabia; per aquest motiu, la cançó no en parla.
Montserrat Vilarmau Martí
