Amb les pells abrigades al damunt, cargolats i arrupits damunt l’arena, els seus cossos van començar a convertir-se en petits túmuls boirosos que molt ràpidament es van confondre amb la resta del paisatge. Les foques mortes, endreçades damunt els trineus, tampoc van resistir l’envestida del vent i van desaparèixer també per sempre.
Era i havia estat una expedició agosarada, temerària, però organitzada amb l’única i legítima intenció d’aconseguir l’aliment necessari perquè les seves famílies poguessin sobreviure. El menjar s’ha d’anar a buscar allà on és, allà on sigui… Però no se n’havien sortit.
D’allà on venien, algú mort de fam, però viu i rancuniós per la seva covardia, es ventaria d’haver-ho profetitzat. Ella no. Ella, cada vespre, mentre munyia els camells a l’era de l’iglú, mirava el sol etern esperant que, en qualsevol moment, ell aparegués altre cop per abraçar-la.
Xavier Gonzàlez-Costa
