Si no us sentiu amb ànims de llegir aquest escrit, ensumeu-lo, si més no.
En una revista de cosmètica vaig llegir la declaració d’una perfumista d’una acreditada marca de perfums francesa. Em va impressionar, pel que deia i perquè era una dona, cosa infreqüent en el camp dels perfumistes. Deia que mai no podria estimar algú que portara un perfum equivocat. Que quan estimem algú, ens agrada la seua olor i quan la seua flaire comença a disgustar-nos és que l’amor ha començat a esfumar-se. Tot just el que jo pense.
L’entrevista em va subjugar, potser perquè compartisc la seua passió pels perfums. Sóc addicta vehement a les fragàncies i, en conseqüència, a les plantes, les herbes, les flors, els olis essencials, les resines, els pigments i qualsevol element associat al món dels perfums.
Em va emocionar quan va dir que si un perfum fóra una pintura li agradaria que fos una barreja de Van Gogh, Chagall i els primers retrats de Sonia Delaunay. No penseu que és genial?
Considere que les olors són la memòria històrica personal més fiable. Ens fan viure records soterrats, vivències oblidades, emocions i sensacions pretèrites. Poden donar experiències sensorials indescriptibles.
M’embriaguen, sobretot, les fragàncies àcides, aspres, cruixents, agosarades amb el ruibarbre insinuant-se des del fons.
La bellesa està en el nas, sens dubte, l’olfacte és la compilació de tots els sentits corporals.
La paraula emoció és massa pobra per a descriure els sentiments que em produeix encercar en el tema dels perfums i les fragàncies, però no en trobe altra millor ni més apropiada.
Voldria advertir-vos que l’olor d’una persona, ensumada per un vertader expert, la despulla, la deixa nua, li viola la intimitat. Aneu en compte.
Necessitava participar-li a algú la meua dèria. Si la compartiu i voleu amarar-vos més del tema, pregunteu per mi a la feina. Em dic Violeta Benjuí i treballe a l’Abocador Comarcal de Residus Sòlids. Serà un plaer.
Àngels Moreno
En una revista de cosmètica vaig llegir la declaració d’una perfumista d’una acreditada marca de perfums francesa. Em va impressionar, pel que deia i perquè era una dona, cosa infreqüent en el camp dels perfumistes. Deia que mai no podria estimar algú que portara un perfum equivocat. Que quan estimem algú, ens agrada la seua olor i quan la seua flaire comença a disgustar-nos és que l’amor ha començat a esfumar-se. Tot just el que jo pense.
L’entrevista em va subjugar, potser perquè compartisc la seua passió pels perfums. Sóc addicta vehement a les fragàncies i, en conseqüència, a les plantes, les herbes, les flors, els olis essencials, les resines, els pigments i qualsevol element associat al món dels perfums.
Em va emocionar quan va dir que si un perfum fóra una pintura li agradaria que fos una barreja de Van Gogh, Chagall i els primers retrats de Sonia Delaunay. No penseu que és genial?
Considere que les olors són la memòria històrica personal més fiable. Ens fan viure records soterrats, vivències oblidades, emocions i sensacions pretèrites. Poden donar experiències sensorials indescriptibles.
M’embriaguen, sobretot, les fragàncies àcides, aspres, cruixents, agosarades amb el ruibarbre insinuant-se des del fons.
La bellesa està en el nas, sens dubte, l’olfacte és la compilació de tots els sentits corporals.
La paraula emoció és massa pobra per a descriure els sentiments que em produeix encercar en el tema dels perfums i les fragàncies, però no en trobe altra millor ni més apropiada.
Voldria advertir-vos que l’olor d’una persona, ensumada per un vertader expert, la despulla, la deixa nua, li viola la intimitat. Aneu en compte.
Necessitava participar-li a algú la meua dèria. Si la compartiu i voleu amarar-vos més del tema, pregunteu per mi a la feina. Em dic Violeta Benjuí i treballe a l’Abocador Comarcal de Residus Sòlids. Serà un plaer.
Àngels Moreno
