Estem assistint a una comèdia mediàtica carregada de morbositat i de propostes més o menys desbaratades per sortir del bloqueig que s’ha produït en el moviment independentista català. Això no deu estranyar-nos perquè estem experimentant la primera independència –desprès de la de Portugal, clar està– i no hi ha gens d’experiència que puga servir-nos de referent vàlid. Potser és per això que hi ha tanta expectació mediàtica a la premsa i les TV espanyoles per seguir el tema moment a moment i especulant-ne el final. Els partits majoritaris espanyols, encapçalats pel govern del PP, s’ho han muntat molt bé i, conscientment o inconscientment, estan fomentant i promocionant adequadament l’independentisme. El jacobinisme d’uns i d’altres és tan descarat que no seria cap desficaci que altres nacionalitats espanyoles estigueren pensant seguir els passos de Catalunya. A la premsa de paper, la digital i les TV se’ls ha oferit un material per eixir al carrer i entrar a les cases amb més d’una edició al dia. Malgrat l’entrada en la tardor, continuem amb la primavera calenta.
La il·lusió per la independència de bona part de la societat catalana ha aconseguit posar en moviment els guanyadors independentistes de l’última contesa autonòmica; una altra cosa són els encerts i errors que estan cometen gestionant el resultat de les urnes. No sabria especificar molt bé els errors d’aquells que intenten iniciar el “procés”; el que sí que veig clar i no es pot negar, és la moguda reaccionària de totes les formacions polítiques espanyoles. N’hi ha de tots els colors que s’han posat d’acord per frenar el procés independentista. Tots han superat les seves diferencies i s’han posat d’acord per defendre sencera Espanya. No s’han preocupat gens ni miqueta en la poca o molta raó que envolta el citat procés. S’han tancat en banda tots plegats defensant que Espanya és indivisible i no es parteix com un pastís. Tant de bo s’ajuntaren amb el mateix entusiasme i contundència defensant les lleis que prohibeixen i castiguen els robatoris. Els robatoris dels rics em referisc, perquè la llei dels lladres pobres, o furta gallines, tothom està al cas i les executa de manera irreprotxable.
Tornant al cas català, és de veres que la potent maquinària de l’Estat ha unit determinats interessos partidistes i privats, i açò potser siga un entrebanc insalvable per una gran part de la societat catalana. Aquell ample sector que està obsessionat, almenys en fer un referèndum, per saber quants catalans estan a favor per iniciar l’esmentat procés. Però, al mateix temps dic que han comés molts errors la gestió dels independentistes. Un d’ells és el puritanisme de la
CUP tancant-se radicalment a designar Mas com a president. A mi em sembla que està jugant-se alguna cosa més que la idoneïtat del president. Un altre error és la falta de decisió de
Junts pel si, per tancar-se i no ser capaços de consensuar un altre candidat que no estiga tacat per la corrupció. Hi ha més errors polítics, per exemple haver convertit unes eleccions autonòmiques en plebiscitàries. El simple fet de nombrar la paraula plebiscit fou tàcticament un error. Això ho haurien d’haver fet després, amb un parlament majoritari per la independència i un govern assenyat que sense pressa haguera sabut gestionar-ho. De qualsevol manera, hi ha més coses: no s’ha sabut vendre la conveniència del referèndum, ni durant la campanya ni després del 27S. No van saber defendre –o vendre– el que foren obligats a celebrar eleccions autonòmiques perquè el govern espanyol es va negar a autoritzar un referèndum i que era defensable amb la Constitució a la mà. Perquè la Constitució sembla que no pot permetre que un territori puga sortir de l’Estat espanyol, però, no impedeix consensuar amb el govern espanyol fer una consulta als ciutadans perquè es manifesten. Això no va quedar suficientment clar. A més, aparentment s’ho van jugar tot a una carta: la independència. Calia anar a pams.
Tampoc han tingut suficient tècnica per transmetre al poble que les lleis estan fetes per millorar la convivència dels ciutadans i quan aquestes no responen a les exigències actuals de la societat cal canviar-les i adaptar-les. Cal fer entendre que en tot moment les lleis han d’estar actualitzades en benefici de la convivència i la pau. A més a més, segons el meu parer, no s’ha sabut defendre el valor de la democràcia que és la base fonamental de les lleis.
A tot açò, si afegim l’actitud matussera que el règim del 1978 ha tingut en les autonomies històriques i les no històriques, el disbarat és immens. L’intent d’espanyolitzar els catalans; de consentir que el parlament espanyol anul·le les decisions democràtiques preses pel parlament català; que les mateixes anul·lacions que s’han fet a Catalunya siguen autoritzades en altres autonomies; etc., la cosa és una autentica potineria.
Al mig de tot, l’expectació que ha despertat el cas català, no solament al Principat si no a tot l’Estat espanyol, em sembla que ha valgut la pena. Els ciutadans estaran a favor o en contra, però han participat i opinat obertament a nivell familiar, en tertúlies d’amics i en qualsevol espai. No sé fins on pot arribar aquest procés i com conclourà, però, de qualsevol manera que siga, quede en blanc o negre, l’enfrontament d’un govern intransigent amb Catalunya, eixirà perdent el concepte fals d’Espanya. Un concepte que tal com el que prediquen i defensen, no pot durar molt més.
A tot açò, els més espavilats em sembla que s’hauran adonat d’una cosa: el mitjans d’informació, audiovisuals i escrits a nivell estatal, més enllà de donar informació, han optat generalment per l’actitud ideològica dels “constitucionalistes”. El més curiós de tot és el morbo que es desborda en alguns informatius quan s’insinua molt subtilment la possible intervenció de l’exèrcit.
Passe el que passe i sense jugar a ser profeta, i tenint molt clar on pot arribar aquest embolic, manifeste el meu resultat a la travessa: Espanya 0 Catalunya 1.
